Mirades

Un dia em vaig aturar a mirar la gent que m’envoltava. Estava a la ciutat, en un carrer concorregut del centre. A diferència d’uns anys enrere – quants devien ser? – les pells eren ara de totes les tonalitats; els pantalons de les noies s’acabaven just on comença la ratlla del cul; no hi havia cap avi amb boina ni cap àvia que vestís de dol; se sentien més pleases que no pas por favors, i més por favors que no pas si us plaus; i tres de cada quatre joves que passaven pel meu costat tenien un forat amb una agulla de cap clavada en una banda o altra del cos. Vaig alçar el cap per estudiar el cel. Era blau i brut. Com el que recordava. Aleshores, en el precís instant en què l’estela d’un avió esquinçava el meu silenci, vaig sentir com em tustaven l'esquena. Un noi d’uns vint anys em demanava com ho havia de fer per anar a un monument emblemàtic. Em va tractar de senyora. Li vaig assenyalar la cantonada d’un carreró travesser, just allà on hi havia hagut la cabina des d'on trucava els pares per dir que arribaria tard. De sobte, vaig deixar de mirar la gent per mirar-me a mi. Les mans, els cabells, la panxa, les venetes de les cames, la brusa que em tapava la trinxa dels pantalons... Amb aquesta imatge, i la de feia anys – quants devien ser? – vaig anar fent via cap a casa.

Foto: Flickr (Uno Momento)