Cap a una aristocràcia planetària

A la contraportada d'El Periódico de divendres passat hi ha una entrevista amb Marc Augé, el sociòleg francès que va introduir al començament de la dècada dels 90 el concepte de no lloc. Un no lloc és un espai on no es poden llegir les relacions socials, perquè no hi ha cap mena de passat comú entre els qui els freqüenten. Per exemple, un aeroport.

A l'entrevista, Marc Augé sosté que “amb el desenvolupament dels espais de comunicació i de circulació el planeta sencer s'ha convertit en la referència”. Ja no podem trobar, doncs, cap no lloc pur. Existim en funció de la relació que tenim amb el món exterior. Les llars estan presidides per dues finestres al món: la televisió i els ordinadors. No anem enlloc sense endur-nos el mòbil. I l'arquitectura de les ciutats es configura cada vegada més a base de grans noms que les situïn en un context internacional.

Tot plegat, portaria a pensar que ens encaminem cap a una societat planetària. El sociòleg, però, ho nega. “Cap on anem, professor?”, li pregunta la periodista. I ell, contundent, afirma “Cap a una aristocràcia planetària. Hi haurà pols on es concentraran la ciència, el poder i el capital; i la diferència entre els qui tindran accés al coneixement i els qui no en tindran augmentarà molt més de pressa que la diferència entre els rics i els pobres”. Més endavant, afegeix: “Hi haurà una immensa massa de consumidors passius d'imatges i de missatges. Encara que ells creguin que podran expressar la seva opinió a internet, no comptaran per a res, perquè la seva opinió no descansarà en el verdader coneixement, sinó en la repetició del que es diu pels llocs. És la il·lusió de la llibertat, cosa que interessa a l'aristocràcia planetària”.

Desconec l'obra i el pensament de Marc Augé fora dels límits, virtuals o tangibles, d'aquesta entrevista. Tanmateix, com que sóc reflexiva de mena, no puc evitar de preguntar-me: No ha existit des de sempre, aquesta divisió entre els qui tenen accés al coneixement i els que no? I, de fet, què és el coneixement? És la cultura? És la ciència? O potser la facultat de gestionar i dirigir? Hi ha un únic coneixement o hi ha una suma de coneixements, científics, tecnològics, socials, econòmics, espirituals... als quals cada vegada més es fa difícil confegir una unitat que els faci compatibles? Els qui tenen o tindran accés a aquest coneixement, podran arribar a superar la seva fragmentació actual – cada vegada més grossa - i assolir una visió pluridisciplinar? A banda, el coneixement, no s'ha construit sempre a partir del coneixement anterior? No és necessària, doncs, la repetició i l'assimilació del que es diu pels llocs per poder generar un coneixement propi, per qüestionar el que en el passat es considerava verdader? I, pel que fa a “la il·lusió de la llibertat”, qui sigui lliure de debò que tiri la primera pedra...

Com no podia ser d'altra manera, al final de l'entrevista Marc Augé parla de la crisi. “El que ha desencadenat la crisi actual no es basa en la desaparició de les matèries primeres, sinó en imprudències en la gestió dels diners. S'enfonsaran empreses i hi haurà països que patiran, però ens situarem en un altre ordre de coses”. Potser sí que les matèries primeres no desapareixen per art de màgia, però és innegable que la Terra no s'inflarà pas perquè la població humana vagi augmentant any rere any. Arribarà un moment en que de tant esprémer-la, potser s'assecarà... I l'escalfament global, és només un miratge? Ens agradi o no, continuem depenent de la natura i dels seus recursos! Això no hauria de considerar-se en qualsevol visió futurista de la huminat?

En fi, totes aquestes preguntes sense resposta són, tal i com l'etiqueta d'aquest post indica, pensaments en veu alta. Potser, només potser, de vegades val més no pensar gaire. Estirar-se al sol. Fer una xocolata desfeta. Llevar-se tard els diumenges. Del diari, només llegir-ne els suplements. I, sobretot, tinguem o no accés al coneixement, deixar les reflexions i els maldecaps per als altres. Ja ho diu la vella dita: per ser feliç s'ha de ser infeliç!

ooo

ooo

oooo

Foto: Flickr (Sam Rohn - Location Scout)