diumenge, 5 d’octubre del 2008

Cap a una aristocràcia planetària



A la contraportada d'El Periódico de divendres passat hi ha una entrevista amb Marc Augé, el sociòleg francès que va introduir al començament de la dècada dels 90 el concepte de no lloc. Un no lloc és un espai on no es poden llegir les relacions socials, perquè no hi ha cap mena de passat comú entre els qui els freqüenten. Per exemple, un aeroport.

A l'entrevista, Marc Augé sosté que “amb el desenvolupament dels espais de comunicació i de circulació el planeta sencer s'ha convertit en la referència”. Ja no podem trobar, doncs, cap no lloc pur. Existim en funció de la relació que tenim amb el món exterior. Les llars estan presidides per dues finestres al món: la televisió i els ordinadors. No anem enlloc sense endur-nos el mòbil. I l'arquitectura de les ciutats es configura cada vegada més a base de grans noms que les situïn en un context internacional.

Tot plegat, portaria a pensar que ens encaminem cap a una societat planetària. El sociòleg, però, ho nega. “Cap on anem, professor?”, li pregunta la periodista. I ell, contundent, afirma “Cap a una aristocràcia planetària. Hi haurà pols on es concentraran la ciència, el poder i el capital; i la diferència entre els qui tindran accés al coneixement i els qui no en tindran augmentarà molt més de pressa que la diferència entre els rics i els pobres”. Més endavant, afegeix: “Hi haurà una immensa massa de consumidors passius d'imatges i de missatges. Encara que ells creguin que podran expressar la seva opinió a internet, no comptaran per a res, perquè la seva opinió no descansarà en el verdader coneixement, sinó en la repetició del que es diu pels llocs. És la il·lusió de la llibertat, cosa que interessa a l'aristocràcia planetària”.

Desconec l'obra i el pensament de Marc Augé fora dels límits, virtuals o tangibles, d'aquesta entrevista. Tanmateix, com que sóc reflexiva de mena, no puc evitar de preguntar-me: No ha existit des de sempre, aquesta divisió entre els qui tenen accés al coneixement i els que no? I, de fet, què és el coneixement? És la cultura? És la ciència? O potser la facultat de gestionar i dirigir? Hi ha un únic coneixement o hi ha una suma de coneixements, científics, tecnològics, socials, econòmics, espirituals... als quals cada vegada més es fa difícil confegir una unitat que els faci compatibles? Els qui tenen o tindran accés a aquest coneixement, podran arribar a superar la seva fragmentació actual – cada vegada més grossa - i assolir una visió pluridisciplinar? A banda, el coneixement, no s'ha construit sempre a partir del coneixement anterior? No és necessària, doncs, la repetició i l'assimilació del que es diu pels llocs per poder generar un coneixement propi, per qüestionar el que en el passat es considerava verdader? I, pel que fa a “la il·lusió de la llibertat”, qui sigui lliure de debò que tiri la primera pedra...

Com no podia ser d'altra manera, al final de l'entrevista Marc Augé parla de la crisi. “El que ha desencadenat la crisi actual no es basa en la desaparició de les matèries primeres, sinó en imprudències en la gestió dels diners. S'enfonsaran empreses i hi haurà països que patiran, però ens situarem en un altre ordre de coses”. Potser sí que les matèries primeres no desapareixen per art de màgia, però és innegable que la Terra no s'inflarà pas perquè la població humana vagi augmentant any rere any. Arribarà un moment en que de tant esprémer-la, potser s'assecarà... I l'escalfament global, és només un miratge? Ens agradi o no, continuem depenent de la natura i dels seus recursos! Això no hauria de considerar-se en qualsevol visió futurista de la huminat?

En fi, totes aquestes preguntes sense resposta són, tal i com l'etiqueta d'aquest post indica, pensaments en veu alta. Potser, només potser, de vegades val més no pensar gaire. Estirar-se al sol. Fer una xocolata desfeta. Llevar-se tard els diumenges. Del diari, només llegir-ne els suplements. I, sobretot, tinguem o no accés al coneixement, deixar les reflexions i els maldecaps per als altres. Ja ho diu la vella dita: per ser feliç s'ha de ser infeliç!
ooo
ooo
oooo
Foto: Flickr (Sam Rohn - Location Scout)

6 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Aix! Jo... és que això de les aristocràcies... ni que siguin planetàries, ni que siguin de coneixements.

Em semblen molt pertinents totes les teve preguntes, per a les quals no tinc cap resposta.

Però si que sé segur que quan fas xocolata desfeta, no has de pensar en res més i gaudir-ne al màxim.

rebaixes ha dit...

Serà el que sigui com a set en el transcurs de la vida del planeta. Sempre hi ha hagut piràmides a demés de les d'Egipte i ara multinacionals, religioses...
Segur que farem allò que dius si vols ser feliç no analitzis. Disfruto moments com aquests pensant i no poden fer-hi res.Anton. Seguirém...

Asimetrich ha dit...

Unes reflexions genials de debó.
Quan he llegit el tercer paràgraf he pensat que tela amb aquest home, gran visió de futur!, si està descrivint el que està passant ara i passa fa molt de temps!. Després he vist que he pensat el mateix que tu.

En quant al coneixement, podem tindre molt, moltíssim. I què? Ha servit per evitar el canvi climàtic? Per evitar la crisi? La fam al tercer món? Realment ens està servint d'alguna cosa? Podem tindre tot l'accés que vulguem però si no el sabem gestionar, doncs així ens va.

I estic d'acord, cal deixar de pensar de tan en quant igual que cal dormir cada nit. Però només de tan en quant eh? a veure si ens deixaràs sense paraules i mots amb tanta xocolata.

Teresa Bosch ha dit...

No et preocupis, Asimetrich, de paraules i mots me'n queden per comprar i vendre.. (com a tots els blocaires)

Anna ha dit...

m'ha impressionat això de l'aristocràcia del coneixement. Realment és molt cert, hi ha uns pocs centres de generació d'opinió i la gran massa anem repetint les mateixes opinions. Poques vegades fem pensament crític i realment original! És clar que en moltes qüestions no tenim prou informació per poder fer-ho, com en les grans crisis polítiques o econòmiques.

Anna ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.