divendres, 24 d’octubre del 2008

La nit


Estic tan sola...
A dalt de tot del cel
brilla una estrella





Foto: Flickr (Abuela desde Guanatos)

13 comentaris:

rebaixes ha dit...

M'agrada aquest joc que fas.M'he sentit il·luminat en la nit fosca.
Perfeccionista./ i els de més avall, un encant. Amb poques paraules una delicatesse... Anton.

Asimetrich ha dit...

El joc està molt ben trobat. Segur que aquesta sol·litud és només passatgera.

Anònim ha dit...

Moltes vegades la sensibilitat naix de la solitud. Preciós estel t'acompanya.

Doe ha dit...

I tu? Com estàs?

zel ha dit...

No, dona, les altres eixiran d'aquí a poqueta estona!!!
Preciós poema...

Teresa Bosch ha dit...

Gràciels pels comentaris i per preocupar-vos per; estic molt bé. Ahir un amic em va dir que el que brilla en aquesta foto no és una estrella sinó Venus. En fi, continua essent un sol focus de llum i, després d'aquest, en vénen d'altres.

Carme Rosanas ha dit...

Venus!

A vegades un planeta llunyà pot fer companyia? Encara que només sigui inspirant unes paraules precioses. I quan van sortint tots els altres estels, ens fem petits, petits.

Rokins ha dit...

Un versus la infinitat... Un punt de llum dóna esperença...
Naixem i morim sols però esperem fer molt companys de viatje...
Molt bonic, breu i clar...
Fins aviat!

Lluna ha dit...

De vegades les estrelles no es veuen, però allà estan, amagadetes per si algú les necessita :)

onatge ha dit...

Estàs sola
però amb la companyia
de les estrelles.
I vius en una terra
que és un cel.

Salut
onatge

Buk ha dit...

M'agrada! :-)
Em recorda a aquest de Taigi:

una a una van apareixent
les estrelles...
quin fred!

Una demostració de que el haiku és universal!

Teresa Bosch ha dit...

Gràcies rokins i onatge, per aquesta primera visita al blog!

Teresa Bosch ha dit...

I a la zel, també!