La meva cambra
ho diu tot de tu
Un telèfon,
una fotografia vella
i una pantalla d’ordinador
amb el messenger obert
És tard
i a fora se sent
l’udol del vent,
aquest so tan persistent
que m'acompanyaoo
ho diu tot de tu
Un telèfon,
una fotografia vella
i una pantalla d’ordinador
amb el messenger obert
És tard
i a fora se sent
l’udol del vent,
aquest so tan persistent
que m'acompanyaoo
oooooo
ooooo
oo
Foto: Flickr (...Jaeja)
Entrades
6 comentaris:
Contenta de tornar-te a llegir. Un poema una mica trist però amb molt de sentiment que s'encomana
l'udol del vent no és un bon company
l'absència era la teva, i els que udolàvem nosaltres.
torna a escriure més sovint!
per la resta, ànims (si els necessites)
És trist sentir l'absència dins nostre. Una abraçada de companyia.
Gràcies pels ànims! De vegades, simplement, costa escriure.... però quan s'hi torna és fantàstic!
La cambra està sola,
el llit desfet,
la roba tirada
per sobre els llençols.
Un telèfon
que no té línia.
Un marc que ha perdut
la fotografia.
Un fanal que s’encén,
una tarda que s’acaba.
Només queda més fort
que el vent,
el record de la teva veu.
Ella em repeteix,
tantes vegades
com cal:
“Estic amb tu,
no marxaré mai”.
Publica un comentari a l'entrada