dimarts, 17 de febrer de 2009

A mig camí


Estic a mig camí, en aquell punt en que la llum del crepuscle fa que els cims es confonguin amb el cel, de plom, de fum, de fang, de neu, de res... Aquest viatge de tornada pesa. Com si els neumàtics i els sentits s’arrapessin a l’asfalt i li xuclessin la llet i les entranyes... La ràdio sona buida. Faig un badall breu i ressegueixo amb el volant el perfil de la carretera, tan recta i tan deserta. Un altre dia la distància que ens separa s’allargassa i s’escurça sense obeir a cap llei de les que diuen que governen el món i el moviment. El temps flueix i els arbres, nus, es vinclen. A fora hi deu fer fred, un fred viu ple de tristesa... Hi penso una mica i contemplo com la visió fugaç dels núvols, de les cases, de l’horitzó... és irremissiblement engolida per la fosca. Estic cansada, i només vull arribar al llindar de la porta, espolsar la feina i les sabates, veure com em mires i abraçar-te.


Es fa de nit
Al turó mig difòs
els llums de casa

oo

Foto: Flickr (omou onamuh)

5 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

afortunada si tens un racó on refugiar-te

Carme ha dit...

Una bona sensació,l'haikú final!

kennen ha dit...

et consolarà saber que, a fora del teu cap, el món sí que obeeix les lleis que diuen que governen el món. així que tranquila, tot va bé.

Laura Dalmau ha dit...

Un sentiment a mig camí on saps molt bé com infondre dins la resta.
M'ha agradat molt

Blas ha dit...

Miro al cel,
l'EPI penjat,
plou.