Versos i posts fets a mida

He escrit una vintena de contes i no sé si n’escriuré més. Els he escrit, en general, d’una tirada, intentant donar forma narrativa a una intuïció concreta, intentant narrar en termes diferents (si són simbòlics, ho són inconscientment) una intuïció que avui no és gens estranya: la percepció d’un estrip en el món en què vivim, d’una escletxa, gran o petita, d’un “defecte de forma” que invalida un o altre aspecte de la nostra civilització o del nostre univers moral.

Primo Levi
Contracoberta de la primera edició d’Històries Naturals (1966)

La primera cosa que em ve al cap després d’haver llegit el volum de contes de Primo Levi que Edicions 62 va publicar el novembre 2007 és que, afortunadament, l'autor va escriure molts més contes i que Teresa Muñoz va tenir la feliç idea de traduir-los al català amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. La segona és que aquesta intenció d’oferir escletxes de món es va mantenir també a Defecte de forma (1971) i a Lilit (1981). I que el món de Primo Levi, fet d’Europa, de filosofia, d’holocaust, de ciència i de literatura, es podia mirar a través de múltiples i polièdriques escletxes, cadascuna d’elles més gran i amb més cares del que aparentaven a primer cop d’ull.

Així, el tercer conte d’Històries naturals – El versificador – és una reflexió sobre l’art, la literatura i el llenguatge. Però també sobre la dificultat i la facilitat d’adaptació dels humans al canvi; sobre el progrés tecnològic i el seu efecte sobre les civilitzacions i les persones; i sobre els límits reals i imaginaris de la intel·ligència artificial. Si l’autor hagués escrit aquest conte el 2009, de ben segur que el versificador no seria una gran màquina sorollosa, sinó un programa informàtic; el poeta no tindria una secretària sinó un ordinador; i els clients no encarregarien poemes sinó... anuncis publicitaris. O, vés a saber, ateses les darreres tendències terrenals i metafísiques, potser posts de bloc/gs... Tanmateix, les reticències de la secretària i del poeta a la tecnificació de la seva feina serien, probablement, similars. I la reflexió final, oculta entre les línies d'un diàleg escrit íntegrament en forma d’obra de teatre, seguiria quedant tan oberta, tan infinita i tan efímera com al conte de Levi.

o

Aquí en teniu un fragment:

POETA: Una poesia feta exclusivament de llicències... (Picat per la curiositat infantil) Escolti’m, vostè pot pensar el que vulgui però jo ho voldria provar. Som aquí per a això, oi? Per conèixer els límits de l’aparell, per veure com se les apanya. Tots som capaços de sortir-nos-en amb els temes fàcils. Provem-ho una mica: intuït, fortuït, gratuït, no, és massa fàcil. Enclusa, excusa, medusa. Alabastre: no, no, desastre, jovenastre, etcètera. Ja està (dirigint-se a la màquina amb una alegria maligna), «El gripau» (espetec), octaves, octosíl·labs, (espetec); gènere... DID, sí, fem un DID.

SECRETÀRIA: Però és un tema... una mica àrid, em sembla.

POETA: No tant com sembla. Victor Hugo, per exemple, n’ha tret un gran partit. La maneta vermella a fons, de pressa... ja està. Endavant!

(Carrisqueig, tres senyals breus i un de llarg)

VERSIFICADOR (amb veu metàl·lica i aguda; més a poc a poc del normal):

Entre els batracis tenim el gripau
Lleig però útil amniota.

(Pausa. Interferències. Veu distorsionada: «amniota: idiota, compatriota, granota, ganyota, quota, pota, jota, llengota, pilota...» que es va fonent amb una certa afonia. Silenci: després continua esforçadament)

de les verdes ribes esclau,
en veure’l faig una ganyota
al ventre té berrugues i un trau
però atrapa els cucs amb la pota

(Pausa. Després, notablement més alliberat)

I en un hàbit desmanegat
La virtut sovint ha amagat

oo

ooo

i aquí un "generador de poemes en català".

o

o

o

Foto: Flickr (Ant Photography)