diumenge, 1 de febrer de 2009

Papers

oo
Ens van assegurar que els ordinadors els farien minvar gradualment fins a esdevenir pura anècdota. Però el temps ha demostrat que aquesta promesa era un miratge tan efímer com el que cantaven The Buggles a Video killed the radio star. Aquest poema de Vicent Andrés Estellés es va publicar per primera vegada el 1956. Ara, cinquanta anys després, en plena era d’internet i de l’ipod, els papers i les signatures formen, més que mai, part indissoluble de la nostra quotidianitat.
oo
oo
Havem escrit papers, innombrables papers
Havem dit on násquerem i quin dia násquerem
de quin mes i quin any; havem dit nostre sexe;
havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;
havem dit on vivim... I havem firmat després.
Havem dit nostre nom i després el cognom
patern i en altre lloc nostre cognom matern.
Havem firmat moltíssims, innombrables papers.
Ens semblava impossible que en poguessen ser tants.
Cada dia tornem a escriure més papers.
Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:
som nàufrags: hem perdut l'emoció del nom...
Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m'anomene.
No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.
Sóc un paper, només: un arbre de papers.
I crec, malgrat açò, en la immortalitat
de l'ànima: no crec que un, en morir, es torne
paper, un full amb dades, un muntó de papers.
oo
oo
Llibre d'exilis (1956)
oo
oo
Foto: Flickr (from a second story)

2 comentaris:

Lectora corrent ha dit...

Si et decideixes a demanar una subvenció oficial, és tanta la paperassa que cal omplir per sol·licitar-la i després per justificar-la --suposant que te la concedeixin--, que sovint dediques més temps als tràmits burocràtics que a la mateixa activitat.

la Teresa ha dit...

Tens tota la raó: per sort o per desgràcia ho he pogut comprovar en persona....