dilluns, 31 de maig de 2010

Sucre


T’ho he dit que avui,
mentre llegia el diari
              – la crisi i tot allò d’aquella taca de petroli al mig del mar –
he sentit de cop el gust dels teus llavis
en els meus?

Ha estat una fiblada curta,
com de cafè
El bar brogia
I jo he encanyonat fort,
el sucre cap endintre,
com encanyona aquell que beu amb set


Foto: Flickr (Uwe Hermann)

11 comentaris:

onatge ha dit...

T'entenc, tot i que jo ja fa molts anys que em prenc el cafè sense sucre... El teu sucre ha estat set de totes les sets...

Una abraçada des del far.
onatge

Pais secret ha dit...

No hi ha com un petó dolç per fer oblidar el diari i totes les taques. Un attimo de piaccere.

( encanyonar...feia temps que no sentia aquesta paraula, és molt gràfica. Em recorda quan de petita m´obligaven a menjar el que no m´agradava. Aquí, en canvi pren tot un altre significat)

Clidice ha dit...

i el record, que et sorprén de sobte i t'accelera el cor :)

novesflors ha dit...

M'agrada com escrius.

kweilan ha dit...

Aquest record que dura un instant i omple tot el dia. Què bé que ho has expressat!

Carme ha dit...

A mi també m'agrada!

CALPURNI ha dit...

Tenim records provocats pels sentits però pel gust sóm menys habituals. Has expresat molt bé la sensació.
Salut i dolçor.

Joana ha dit...

Màrketing sensorial...
I de cop encanyonar...m'agrada!

Ada ha dit...

I a mi també!

Miquel Duran ha dit...

a mi també m'agrada (molt)

la Teresa ha dit...

Celebro que us hagi agradat! Gràcies.