divendres, 10 de juliol de 2009

La brossa

No hi ha res a fer. Aquesta tarda se l’emportaran per sempre. Se sentirà, com altres cops, el cruixit d’uns peus vora l’escala. Veus. El so llunyà d’un interruptor que s’obre. Algú que s’agafa fort a la barana i la barana que fa nyic. Un buf. Un altre buf. I al final, tot plegat anirà molt més ràpid del que ens imaginàvem. Què en deu pensar, ella? Ho sap, que no tornarà mai més d’aquest viatge? La dona ho va deixar ben clar: «Demà, tot això ha d’anar de dret cap a la brossa». I amb l’índex dret va assenyalar-la, entaforada entre les quatre bosses de plàstic botides de paper del seu costat. La vida, ben mirat, és una merda. Sobretot si ets una trista caixa d’embalatge.

Però, tanmateix, les caixes d'embalatge, podrien tenir consciència? Si en tinguessin, aquesta de ben segur que es recordaria de quan ella – carregada de llibres – i l’home – sol – van pujar per primer cop fins a les golfes. De quan l’home hi va portar la dona, i de quan tots dos xisclaven ben fort, l’un recargolat amb el cos de l’altre. Dels dies de silenci, de pols i de foscor; l’un ben igual que l’altre. De les rates. De quan, anys més tard, l’home i la dona van tornar a acostumar-se a pujar a les golfes i cridaven encara més fort, aquest cop sense tocar-se però amb els ulls i els músculs en una tensió fortíssima, com si tallessin l’aire... Si aquesta caixa d’embalatge tingués consciència, tots aquests records s’anirien succeint, en flaixos i en fiblades, mentre l’home baixés l’escala.

I aleshores, l’acte final. La brossa. La paret de la dreta està convençuda que més enllà de les dues escales – les d’aquestes golfes i les del pis de baix – no hi ha res més que un pou fosc per on cauen les caixes usades, els llibres vells i els mobles que es trenquen o passen de moda. Que què hi ha al final del pou i si el camí es bifurca o continua essent només un de sol per les caixes, els llibres i els mobles? D’això, la paret de la dreta, que és d’idees fixes i tendeix a no encaparrar-se en gaire res en general, no en vol ni sentir a parlar. La paret de l’esquerra, en canvi, està ben convençuda que més avall de la planta baixa hi ha d’haver, necessàriament, un soterrani il·luminat per unes parets especials, fosforescents. I te’l descriu amb pèls i senyals, presa sobtada d’un èxtasi extraordinari. Jo que estic al mig i em recolzo en totes dues, cada cop ho tinc menys clar. I si no hi hagués res de res?

El moment ha arribat. Se senten cruixits de peus. Se sent la veu de la dona que diu «ens hem d’afanyar». Una barana que fa nyic. El ressò de dos passos que enfilen els graons. L’home que panteixa... Miro la caixa i, per un instant, em sembla que es belluga. Ha estat un moviment lleu, gairebé imperceptible, però ben real. El darrer esclat. Mentre se l’emporten – buida, ratada i miserable – penso en la sort d’haver nascut paret i no haver de patir per què hi ha més enllà de les escales. Les parets, tothom ho sap, som més sòlides que les persones i durem per sempre. o
o
o
Foto: Flickr (nolnet)

4 comentaris:

P-CFACSBC2V ha dit...

Oh, m'ha agradat molt! No crec que tot això tingui consciència, però és divertit jugar a fer que en tingui.

I és ben cert que les parets hi senten… :-)

- assumpta - ha dit...

Que ben escrit! No sabia que a part de sentir-hi, tenien altres aptituds, je,je.
Però que s'ho acabi creien això que les parets hi són per sempre...

Asimetrich ha dit...

Molt bo. Un gran relat, com sempre. Però a la paret li baixaran els fums quan vegi aparèixer l'equip de demolició. Què s'ha cregut aquesta?

Estranger ha dit...

Saps què es diuen dos germans bessons dins la panxa de la seva mare?
- Tú saps si hi ha quelcom ,més enllà de l´úter?-
-No ho sé pas. Ningú ha tornat mai per explicar-m ´ho.

M´ho has fet recodar amb això de les parets de la dreta i de l´esquerra.