dijous, 16 de juliol de 2009

Nueses i disfresses


De vegades m’imagino el món sense nosaltres. A poc a poc el vaig despullant, com ho faria un amant per primera vegada. Els cotxes. Les cases. Els jardins.... I el deixant llarg i difós d’aquell avió que esquinça el cel amb un bramul. Aleshores, al dessota hi descobreixo la pell, només la pell, sense disfresses. El bosc, la neu, el llop, l’ocell. Ningú.

De vegades m’imagino a nosaltres sense el món. Si tu i jo ens haguéssim trobat per primera vegada, tot dos sols, sense gent, sense caretes... Si haguéssim deixat a la tauleta de nit allò que diuen que no s’ha de fer o que no fa ningú o que no hauríem de fer nosaltres, tot hagués estat ben fàcil. Les convencions són un vestit gruixut que pesa massa. Però la pell... només la pell, sense disfresses, és tan neta i clara... que costa d’estremir.
o

Distàncies I

De sobte veus un cos
que sotraga el teu desig
i sents com l’arbre en la tempesta
rep el llamp.
Amb uns batecs de menys,
el contemples talment un got
que es begués l’aigua que li posen.

Però ni tan sols t’hi has acostat.
La timidesa és un espantaocells
que voldries mort a cops de bec.

A voltes es fa impossible
franquejar algunes distàncies:
menteix qui diu
que el món es fa petit.

o

Manuel Forcano
Llei d’estrangeria, Proa, 2008

3 comentaris:

Pais secret ha dit...

M´ha emocionat Teresa, perquè ho he sentit molt proper, l´escrit i el poema.

- assumpta - ha dit...

Preciós!
Tant l'escrit, així com el poema.

Asimetrich ha dit...

impressionant. No puc dir res més. Em deixes sense paraules i amb la barbeta tocant a terra.