Gaies

Era un planeta sense terra. El mar – immens – l’engolia implacable de nord a sud i d’est a oest. Tot era blau. Tot era sal. Tot era aigua. Només uns quants illots, minúsculs, es dreçaven com taques diminutes entre la remor perpètua de les ones. Els ancians i la quitxalla s’hi passaven hores. Miraven el cel. Apamaven consirosos el redós de terra eixuta que tenien sota els peus. Somiaven arbres. El temps era fet d’una altra pasta, al mig del mar. Tots els vaixells lliscaven llunyans i lliures. Les gavines sobrevolaven els vaixells. I només de tant en tant un peix lluent saltava rabent entre l’escuma. En aquest planeta sense terra del que us parlo, tot era blau, tot era sal, tot era aigua. Però mai, ni tan sols quan es feia fosc i brillaven els estels, les ones deixaven de parlar.

Era un planeta sense mar. La terra – amb replecs i clivelles i sutures – ho abastava tot fins als fons dels fons de tots els horitzons possibles. Roig. Groc. Verd. Gris. Negre. Només els rius, finíssims, ribetejaven igual de líquids de les muntanyes fins els llacs minúsculs. Els ancians i la quitxalla s’hi passaven hores, a les ribes d’aquests llacs. Abocaven el cap a la seva superfície per escrutar-ne el fons. Llançaven còdols. S’hi emmirallaven. A voltes, dissertaven sobre el gran misteri del no-res i l’infinit. El temps passava tan de pressa, al mig d’aquest mosaic de móns. Turons al sud. Ciutats al nord. Deserts a l’oest. Els cims nevats de l’est. Hi havia boscos, prats, terres de totes les textures i colors, en aquest planeta sense mar. A estones, s'hi escoltava un gran silenci.

Foto: Flickr (alles-schlumpf)