Era un planeta sense terra. El mar – immens – l’engolia implacable de nord a sud i d’est a oest. Tot era blau. Tot era sal. Tot era aigua. Només uns quants illots, minúsculs, es dreçaven com taques diminutes entre la remor perpètua de les ones. Els ancians i la quitxalla s’hi passaven hores. Miraven el cel. Apamaven consirosos el redós de terra eixuta que tenien sota els peus. Somiaven arbres. El temps era fet d’una altra pasta, al mig del mar. Tots els vaixells lliscaven llunyans i lliures. Les gavines sobrevolaven els vaixells. I només de tant en tant un peix lluent saltava rabent entre l’escuma. En aquest planeta sense terra del que us parlo, tot era blau, tot era sal, tot era aigua. Però mai, ni tan sols quan es feia fosc i brillaven els estels, les ones deixaven de parlar.
dijous, 8 d’abril del 2010
Gaies
Etiquetes:
prosa poètica
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
explicat així les dues possibilitat són maques. Però unim-les! amb mar i amb terra!
El mar té la seva poètica.Em penso que el prefereixes, tot i que hi manqui el gran silenci. Sort n´hi ha de tenir-los tots dos. I llàstima no ser una mica més vell o tant sols un nen.
M´ha agradat.El veig molt futurista, no sé ben bé perquè.Potser és la foto, ves a saber.
Estranger, potser sí que tens raó i en el fons sempre he preferit el mar. No havia pensat en aquest vessant futurista del que parles, però ben mirat...
El primer planeta m'ha fet pensar en la Terra als seus inicis, quan no hi havia muntanyes ni mars profunds i gairebé tota la Terra era recoberta d'aigua. Però tampoc no hi havia vida i quan es va iniciar, durant milers de milions d'anys va ser microscòpica.
Molt bonic.
Publica un comentari a l'entrada