dimarts, 4 de maig de 2010

Pensament




Tu, jo, el diari, la tele,
el facebook, els altres...
I aquesta flaire densa del cafè
mentre rebrego un full en blanc

És en aquests moments que penso
que hem arrabassat el silenci a la paraula,
la paraula de sempre,
i que l’hem deixada muda


Foto: Flickr (pfv)

8 comentaris:

Pais secret ha dit...

Tan cert com que avui el dia és gris i fa fred.
Caldrà trobar-les les paraules, Teresa, abans no caiguin al pou profund de la vida qüotidiana que a vegades (per sort, no sempre) és tan buida com el no res.
M´agrada tornar-te a llegir.

Joana ha dit...

Que fàcil és perdre les paraules i que difícil recuperar-les, però cal esforçar-s'hi!
bona tarda plujosa, grisa, fresca :)

CALPURNI ha dit...

La paraula es perd en el silenci però també a l'inrevés, el silenci es perd en la paraula.

Helena Bonals ha dit...

Perquè la paraula destaqui cal el silenci, sense una mica de silenci no s'aprecia el que es diu, i arriba que és com si no es digués res. De la mateixa manera cal no tenir horror vacui ni omplenar les nostres vides de paraules (que són com papers rebregats) perquè sí.

kweilan ha dit...

Excel.lent!

Ada ha dit...

Què bonic, però... això és dolent o és bo? Tampoc passa res si hi ha un silenci còmode, tranquil, de complicitat, no?

la Teresa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
onatge ha dit...

Paraula i silenci, silencia i paraula, potser l'eco de les dues veus és el què ens fa viure, entendre, pensar i dialogar ni que sigui en silenci...

Salut.
onatge