diumenge, 22 d’agost de 2010

Lectures d'estiu: Autoficció



Aquest estiu he llegit dues novel·les que parteixen de l’autobiografia dels seus autors per construir una història. La primera és del basc Kirmen Uribe i és diu Bilbao - Nova York – Bilbao (Seix Barral, 2009). Transcorre durant un vol entre Bilbao i Nova York. A través de cartes, dietaris, e-mails, poemes i paraules, es va destriant la història de tres generacions d’una família i la seva particular relació amb el mar, el País Basc i l’escriptura. La segona, Els meus homes (Pagès Editors, 2008) és de Malika Mokeddem, metgessa i escriptora, nascuda al desert d’Argèlia i establerta des de fa més de trenta anys a França. Gira al voltant de tots els homes que han tingut un paper important a la vida de l'autora  - el pare, els germans, els professors, els amants, el marit, els amics... – i aprofundeix sense evasives i d'una manera impactant en el seu món interior i en la seva condició de dona. 


El terme autoficció va ser introduït per primer cop el 1977 pel crític literari i escriptor Serge Doubrovsky el 1977. L’autoficció combina dos gèneres que aparentment es contraposen: l’autobiografia i la ficció. Així, un autor pot decidir explicar la seva vida, en primera o tercera persona, i presentar-la en el marc d’un relat de ficció.  Sempre he pensat que escriure sobre un mateix ha de ser com una mena de catarsi. Et col·loques davant d’un full en blanc o una pantalla i ho vas buidant tot, un record darrere l’altre, sense deixar-te res. No cal preocupar-se per la versemblança dels personatges ni per la subtilesa de la trama. Es tracta tan sols d’explicar, en el sentit més antic de la paraula. Philip Larkin va dir que escriure poesia és escriure sobre un mateix i que escriure narrativa és escriure sobre els altres. No deu ser per casualitat, doncs, que Bilbao-New York-Bilbao i Els meus homes traspuïn lirisme per tots cantons. Tampoc deu ser per casualitat que totes dues novel·les comencin a construir-se a partir de la relació amb la pròpia família i el lloc d’origen. Sembla, doncs, que en aquest segle XXI de la tecnologia i de l’individualisme, encara no som capaços de prescindir ni de la força de la paraula ni de les arrels.



Bilbao-New York-Bilbao, en la seva edició traduïda al castellà, comença així:



Los peces y los árboles se parecen.


Se parecen en los anillos. Si hiciéramos un corte horizontal a un árbol veríamos sus anillos en el tronco. Un anillo por cada árbol transcurrido, es así como se sabe la edad del árbol. Los peces también tienen anillos pero en las escamas. Y al igual que sucede con los árboles, gracias a ellos sabemos cuántos años tiene el animal. 


Los peces nunca dejan de crecer. Nosotros no, nosotros menguamos a partir de la madurez. Nuestro crecimiento se detiene, y los huesos comienzan a juntarse. El cuerpo se encoge. Los peces, sin embargo, crecen hasta que se mueren. Más rápido cuando son jóvenes y, a partir de cierta edad, más lentamente, pero sin dejar nunca de crecer. Y por eso tienen anillos en las escamas.


El anillo de los peces lo crea el invierno. El invierno es el tiempo durante el cual el pez come menos, y el hambre deja una marca oscura en sus escamas porque su crecimiento es menor durante esta época. Al contrario que en verano. Cuando los peces no pasan hambre, no queda ningún rastro en sus escamas. 


El anillo de los peces es microscópico, no se ve a primera vista, pero ahí está. Como si fuera una herida. Una herida que no ha cerrado bien. 


Y como los anillos de los peces, los momentos más difíciles van marcando nuestras vidas, hasta convertirse en medida de nuestro tiempo. Los días felices, al contrario, pasan deprisa, demasiado deprisa, y en seguida se desvanecen.


Lo que para los peces es el invierno, para las personas es la pérdida. Las pérdidas delimitan nuestro tiempo; el final de una relación, la muerte de un ser querido.


Cada pérdida es un anillo oscuro en nuestro interior.


Foto: Flickr (slack12)

1 comentari:

sargantana ha dit...

es un bon principi..es fa interesant!