Colzes

El carrer de Sants és ple. Olors, sons, cotxes, colzes. A cada pas que faig topo amb un colze. Un colze ossut, rodó, tendre, vell, un colze que em frega l’abric, que em penetra. De dalt, solemne, la fosca ens cau a sobre. És en part aquesta caiguda anunciada la que em fa avançar sense deixar de pensar en la imatge obscena d’una fila de formigues, en les moltes preguntes que encara ningú m’ha contestat, en tu. Passo per davant de la fleca, faig una llambregada al vell replà de rajoles verdes, deixo enrere la caseta de la ONCE, esbufego fort i finalment arribo al xamfrà blanc tacat de sofre. És en aquest punt precís que sé que d’aquí catorze gambades de les meves seré a casa, que els colzes, malgrat tot, no em poden perforar. L’aire de la nit és fresc i lleuger com una ploma. Penso, ara sí, només en tu.

Foto: Flickr (javier)