Rèquiem, d'Ana Akhmàtova

La figura d’Anna Akhmàtova és cabdal en la poesia russa del segle XX. Ho diu Jaume Creus a la introducció de la seva obra completa que va publicar Edicions de 1984 el 2009 i que ell mateix va traduir al català. Com també diu que per entendre bé la poesia d’aquesta autora és més que recomanable conèixer la seva vida. Així, aquest poema en prosa amb què arrenca Rèquiem, una de les seves obres més reeixides, adquireix tota la seva significació quan es revela que el marit d'Anna Akhmàtova va ser afusellat i que el seu únic fill, Lev, va ser detingut i empresonat diverses vegades sota el règim d'Stalin entre el 1935 i el 1956.

Descriure l’horror i la injustícia és una de les funcions naturals de la poesia i de la literatura en general. Va ser Joan Fuster qui va afirmar que “escriure és una forma de venjança”. I va ser Freud amb la psicoanàlisi qui va argumentar científicament que explicar una mala experiència ens ajuda a alleujar els seus efectes traumàtics.  Escriure, al cap i a la fi, és parlar amb un paper. I parlar, al cap i a la fi, és pensar amb els altres.

EN COMPTES DE PREFACI

En els terribles anys de la Iejóvstxina, vaig passar disset mesos fent cua davant les presons de Leningrad. Una vegada algú em va «reconèixer». Llavors una dona al meu darrere, amb els llavis morats de fred, i que, evidentment, mai no havia sentit el meu nom, es va treure de sobre la torpor comuna a tots nosaltres i em preguntà a cau d’orella (allà tothom xiuxiuejava):

_ I això ho pot descriure?

I jo li vaig dir:

_ Puc.

Llavors alguna cosa semblant a un somriure aparegué tímidament en el que un dia havia estat la seva cara.

Foto: Flickr (MOBone@Kustlin Monstalrew)