dimarts, 8 d’abril de 2008

El diari


M’assec davant l’ordinador. Amb la pantalla buida. Blanca, nua, sense res... Des de fa anys, a Occident el blanc és el color de les núvies. Una vida que es deixa enrere i una altra que comença, plena d’incerteses, de desigs. Una aventura, com el meu diari. Pantalles verges que imagino empastifades de traces negres.

És més de mitjanit i em sento els ulls envermellits sense haver d’emmirallar-me. Ha estat un dia llarg, que s’ha anat consumint a base de trampejar unes giragonses molt esquerpes. La feina, la feina i la feina. La pluja, la pluja i la pluja. La feina llarga i desagraïda. Una llagasta que em va xuclant la sang, a poc a poc, de mica en mica, sense que jo me n’adoni. La pluja empipadora. Que no s’atura des de fa dies. I que em mulla els baixos dels pantalons només posar un peu al carrer... És més de mitjanit. I el mateix defugir del temps sorprenentment em fa sentir desperta. Tinc els nervis ficats al moll de l’ós, sento l’angoixa. Una força malaltissa fruit de no sé quantes històries no explicades m’empeny a escriure aquestes ratlles. Vull embrutar aquesta pantalla despullada. Burxar amb les tecles una i una altra vegada fins a penetrar-la durament. Amb força i ràbia.
oooo
N’hi ha que diuen que escriure un diari és una teràpia. La teràpia dels tímids, que aboquen les misèries sobre un paper o una pantalla per desfogar-se, enlloc d’explicar-les als amics o a la parella. Les pantalles, els folis: cossos cantelluts desposseïts d’esperit que no emeten cap judici. Que no escolten, que no ploren. I que callen sempre... D’altres, però, sostenen que els diaris són maniobres maquillades d’aprenents d’escriptor que volen passar per ser modestos. Tothom, ho confessi o no, escriu per ser llegit – declaren.
oo
Jo, que no sóc filòsofa ni per naturalesa ni per educació rebuda - per dir-ho d’alguna manera - no vull entretenir-me gaire a reflexionar sobre el sentit de l’escriptura. O la literatura. O la psicologia de l’aprenent d’escriptor que s’entesta a dir que escriu per ell i prou. Jo vull encetar un diari. Col·loco, doncs, els dits al seu lloc corresponent i començo explicant que avui només en llevar-me he sortit al balcó i he pogut veure amb estupor que havia plogut molt tota la nit. I que encara continuava plovent amb força. Que les plantes del meu petit balcó estaven xopes i que al carrer alguns intentaven protegir-se ingènuament el cap amb paraigües que es tombaven replegats, fets malbé per un vent rabiüt que no parava de bufar. Explico tot això i explico també que he decidit agafar l’autobús enlloc de caminar, com faig sempre. I que m’he assegut – m’he pogut asseure! - darrere el conductor, el nas mig enganxat al vidre.
pp
Ara m’adono que escriure, el que sigui, un conte, un diari, una novel·la, ... no és gens fàcil. Arribar fins al seient de l’autobus, entre la pluja, no ho sé... Suposo que me n’he sortit prou bé, tot i que l’accentuació d’uns sentiments i l’omissió d’uns altres em deixa un cert regust d’insatisfacció. Però... posar la clau al pany, entrar al despatx i sortir-ne al cap de nou hores, per la mateixa porta!.... Com carai ho explico tot això?. Només de pensar-hi em sento presa d’una complexitat que m’aclapara. La realitat sempre supera la ficció - diuen...
00
De fet, no ha passat res d’especial. He contestat els mails i n’he escrit d’altres. He rebut trucades i he trucat jo. Amb els companys he baixat a esmorzar al mateix bar de sempre i hem criticat un famós de la tele que fa temps que xerra molt. He treballat amb l’ordinador i l’ordinador s’ha penjat. He sentit com m’esforçava massa a fer la feina ben feta i he experimentat el desagraïment i la incomprensió de sempre. He dinat en un xinès i tothom ha exposat els seus plans pel cap de setmana. He renegat de les estacions d’esquí i he pensat que plovia massa a tot el país perquè a la muntanya tinguessin la mínima oportunitat de passar-s’ho bé. He tingut una reunió amb el cap de departament i n’he sortit amb la sensació que una vegada més m’havia pres el pèl. M’han trucat dient que s’anul·lava el sopar d’avui i m’he sentit de cop immensament sola, immensament gran i immensament cansada...
oo
No, no és gens fàcil escriure. Rellegeixo aquestes línies i m’adono que només amb la reunió amb el meu cap en tindria prou per una novel·la sobre el desencant dels universitaris al món laboral de principis del segle XXI. Penso que cadascuna d’aquestes petites accions quotidianes – el sopar que s’anul·la a l’últim moment, les converses sobre famosos a l’hora d’esmorzar, fins i tot els ordinadors que sempre es pengen – podrien transformar-se, en mans expertes, en veritables best-sellers. Potser, fins i tot, obres mestres... Rumio una mica i arribo a la conclusió que, per a mi, que m’apassiona la lectura, els millors contes sempre han estat aquells que eleven els fets més quotidians a la categoria de grans històries. Magnifiquen les insignificances i ens obliguen a reflexionar un cop més sobre nosaltres mateixos. Els protagonistes.
ooo
Però jo no sóc cap mà experta. No tinc ni temps ni traça per a ser-ho. Només tinc una pantalla en blanc i una angoixa que s’ha anat amorosint a cops de tecla. Potser sí que això dels diaris és una mena de teràpia psicològica. O una manera de dir-me en veu més alta a mi mateixa allò que fa temps que sé i que plasmat en quatre línies es torna més real, més evident, més explicable. És el meu diari. I demà el tornaré a omplir de reflexions, per a mi i per a qui el pugui arribar a llegir.
00
(Aquest relat va ser inclòs a l'opuscle commemoratiu del vint-i-cinqué anniversari de la llibreria Rogés Llibres de Mataró. L'opuscle, publicat al 2004, contenia el relat guanyador i els finalistes d'un concurs literari convocat per la mateixa llibreria, a més d'altres, que com aquest, es van considerar aptes per a ser publicats).
oo
ooo
ooo
Foto: Flickr (Barriem5)

5 comentaris:

Somiant la lluna... ha dit...

Ostres, quin post més bonic! M'ha fet reflexionar. Sempre m'ha agradat la lectura, inclús de petita somiava a ser escriptora, però no tenia el do que calia tenir... Tora la vida he escrit històries i anècdotes en llibretes sense quadricula que ningú mai ha llegit. Finalment vaig decidir obrir el blog per tal de compartir-ho amb més gent. M'agrada que em llegeixin, que em comentin i que siguin crític amb mi. Potser és la manera que els meus escrits no s'omplin de pols, però també és un espai on abocar tot allò que és millor treure...

Francesc Puigcarbó ha dit...

recorda el que en deia en Joan Fuster: "escriure, es tot aicò que vostès diuen i de més a més una certa forma de venjança"

la Teresa ha dit...

Francesc, m'ha agradat molt això de la venjança. M'ho apunto...

Somiant la lluna, a mi, si fa no fa, em passa com a tu. M'agrada escriure i que em llegeixin. Si traient tot allò que portem a dintre, ens hem de sentir més bé, doncs, benvinguda sigui l'escriptura!

Asimetrich ha dit...

Que bo. Si continues així tens els lectors assegurats.

Jo no he tingut mai cap diari. Ho vaig intentar un cop i es va quedar a la primera pàgina. I no és que no em calgui alguna teràpia... de fet em caldrien tres o quatre de cop. Però haig de reconèixer que això del blog, sense ser un diari, te alguna cosa de teràpia... i d'addicció!

Lluís Mir i Devant ha dit...

Hola Teresa,

Ahir vaig inentar deixar un comentari, però no m'en vaig sortir,per inexperiència. Noimés et vull dir que m'ha fet molta il·lusió que entressis al meu Miralluny i donessis valor als meus haikús. Així en faré més!