Un parell de minuts

L’Andreu baixa les escales de pressa; tant, que quan arriba al replà del cinquè pis s’entrebanca amb una estora mal col·locada. Un reflex providencial fa que s’agafi a la barana, flexioni el genoll i no caigui. L’esforç de la maniobra, però, li costa un parell de minuts. Que encara hi sigui, si us plau. Continua baixant. Continua sense aturar-se, com un llamp, un pis i un altre, fins que encalça el rebedor. I d’aquí, directe al carrer. Cagada! Ja se n’ha anat. Es queda quiet. Només amb la respiració suada del seu cos. Si almenys no se sentís el soroll d’aquestes refotudes obres.... Mira a banda i banda. Al seu costat, el captaire de sempre; a l’altra vorera, els paletes. Li ha semblat sentir un cling. Ve de la cantonada amb el carrer París. Cling, Cling, Cling... Para bé les orelles. Amb la mà dreta se’n replega una, fa cassoleta i escolta. Cling, Cling, Cling... Ara sí. N’està del tot segur. Pot distingir-lo perfectament entremig del retruny de les màquines. Arrenca a córrer. El so, metàl·lic, estrident, d’instrument desafinat, persisteix. A mesura que avança, carrer avall, es fa més fort. Com els batecs del seu cor. Continua. De pressa. Ara sí. Ja gairebé hi és... De sobte, quan amb prou feines li falta un pam per arribar al final, el so s’apaga. Gira a la dreta i veu el carretó. Només n'hi ha una. Al costat, dos homes: l’un, jove, la pell fosca, vestit amb un mono; l’altre, gran, ulleres i barba blanca, amb espardenyes d’estar per casa i una cartera a la mà. S’atura. Té la samarreta xopa.

—Hola... – agafa aire – una, si us plau.
—Hola – somriu el jove del mono – Hoy, ya no. Demà.
—Querría una botella – insisteix.
—Ya le entiendo – contesta l’altre mig cridant – Pero hoy, todas acabadas. Mañana. Demà. A la misma hora, yo traigo – i torna a somriure.
—Així que ... avui ja no en queda cap... – repeteix l'Andreu mentre esbufega, una mà prement el pit.
—No, hoy ya no quedan. Mañana. Una y media, ok?

Triga uns segons llargs a contestar. Finalment assenteix, remuga «adéu» i, capcot, les espatlles deixades anar, refà el mateix camí per on ha vingut. Just al xamfrà, sent la veu de l’home de la barba blanca. «Gràcies». Sembla content. No pas com ell, que està empipat i que renega. Renega per dins i per fora. «Mecagundéu!». El captaire se’l mira de dalt a baix. Així que, demà altre cop a dos quarts de dues... Haurà de perdre’s mitja classe d’estadística, si vol arribar a temps. Però de baixar corrent les escales, ni parlar-ne! Si cal, es quedarà plantat al carrer, esperant. I des d’un quart de dues. Què diu, un quart? Des de la una! L’estadística, que es foti! Encara tornarà a sortir un altre paio amb espardenyes i li fotrà l'última. Renoi, si tot plegat deu haver estat cosa d’un parell de minuts... Amb la mà mig tremolosa es palpa la butxaca, el bitllet, els dos euros de propina, la clau. La posa al pany i, abans de pujar els sis pisos d'escales que té al davant, calcula que, si fa un sopar fred, potser encara tindrà prou butà per dutxar-se l’endemà al matí.

oo

oo

oo

Foto: Flickr (FeRGonzalez)