dijous, 4 de setembre de 2008

La dona justa



Hi ha lectures que fan pensar. La dona justa, de Sándor Márai, sens dubte, n'és una.

Primera part

Una tarda, en una pastisseria al Budapest d'entreguerres. La Márika explica a la seva amiga els fets que van desencadenar el fracàs del seu matrimoni.

“Un dia em vaig despertar, em vaig redreçar al llit i vaig somriure. Ja no sentia cap dolor. De cop i volta vaig comprendre que no hi ha cap persona veritable. No existeix, ni al cel, ni a la terra, ni enlloc, pots estar-ne segura. Només existeixen les persones, i en cadascuna hi ha un bocí de la veritable, però ningú no té allò que esperem o desitgem. Ningú no posseeix to això, no existeix aquella certa persona, l'única, la meravellosa, que ens podrà fer completament feliços. Només hi ha persones, i tothom té llums i foscors, tot...”

Segona part

Un vespre, en una cafeteria, també a Budapest. L'exmarit de la Marika explica a un amic com i per què va deixar la seva primera dona per una passió de joventut, la Juditka, que finalment es va convertir en la seva segona esposa i a qui més endavant va acabar perdent.

"Jo, amic meu, esperava un miracle. Simplement esperava que l'amor fos etern, que, amb la seva força misteriosa i sobrenatural, esvaís la solitud, anul·lés la distància entre dos éssers humans, enderroqués els murs artificials que la societat, l'educació, el patrimoni, el passat i els records havien dreçat entre tots dos. Aquell que veu perillar la seva vida escodrinya al voltant en cerca d'una mà que amb una estreta silenciosa li faci avinent que hi ha encara compassió, solidaritat, que en alguna banda viuen encara éssers humans. Amb aquest esperit vaig estirar la mà cap a la Judit”


Tercera part

A trenc d'alba, en una pensió de Roma. La Juditka explica al seu amant com, ella, una minyona, va aconseguir casar-se amb un home ric, i com l'amor i el desig poden transformar-se en ràbia i ressentiment.

“Mai no m'havia fet por cap home. Em pensava que els tenia clissats. Creia que es componien d'un vuitanta per cent de vanitat i un vint per cent d'alguna altra cosa. No t'ofenguis, ja saps que n'ets l'excepció. Em pensava que els coneixia, que entenia el seu llenguatge. Ja que, de deu homes, n'hi ha nou que estan convençuts que captiven per la seva bellesa i intel·ligència. Volen que els parlis a cau d'orella, balbucejant, que t'hi refreguis com un gat i et meravellis de la seva gran perspicàcia.”


Parlar de les vivències pròpies és parlar de la vida. Ni les pel·lícules, ni els llibres, ni les teories sociològiques. Aquí són les converses les que tenen la paella pel mànec. En una conversa entre dues persones que es tenen confiança – dos amics, dos amants o dos germans – és on l'essència i la fugacitat de la vida traspuen i es filtren com si fossin aigua clara. Márai aconsegueix reproduir aquest efecte d'una manera extraordinària, i ho fa amb un llenguatge planer, precís i, sobretot, versemblant.

La primera, la segona i la tercera part de La dona justa: tres converses i tres punts de vista. I tres personatges que es despullen davant del lector. Treuen les misèries, les pors, els desitjos més ocults, les trivialitats o les estupideses. I ho fan a l'entorn del més clàssic i universal de tots els fils argumentals: un triangle amorós. En el rerefons, un món que s'esvaneix: el Budapest que primer seria arrassat per l'Alemanya nazi i, després, per la Rússia comunista.

En definitiva, una reflexió oberta, rica i matisada sobre l'amor i la vida.


Foto: Budapest (Flickr: Javi P.F.)

4 comentaris:

Carme ha dit...

Jo sóc una gran seguidora de Sándor Márai. Vaig llegir en primer lloc L'última trobada i em va encantar després n'he llegit un munt i tots m'han agradat. La dona justa, especialment. Potser faria una excepció, L'estranya, que no he acabat d'entndre o que no m'ha acabat d'agradar.

Has fet un bon resum i unes coitacions molt encertades de Las dona justa.

Asimetrich ha dit...

Desconeixia totalment Sándor Márai, però m'han agradat els extractes. Són lectures, però, que requereixen d'un temps que ara mateix no tinc. En qualsevol cas, gràcies per l'apunt, en prenc nota.

la Teresa ha dit...

Carme,

Jo també vaig descobrir Márai amb L'última trobada. La dona justa m'ha agradat molt més, coincideixo amb tu.

Assimetrich,

Sí, el temps és limitat...

OhCapità ha dit...

mmm, ... reconec que m'ha fascinat llegir aquest tres fragments, ... que segur em portaran a llegir els seus llibres.

Gràcies per aquest petit esboç.

Salut