L'home que plantava arbres

"Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable."

Així comença L'home que plantava arbres (Jean Giono, 1953). Elzéard Bouffiern és un pastor solitari que en el més absolut dels anonimats decideix començar a transformar el paisatge d'una comarca erma i deshabitada de la Provença. L'escomesa li ocuparà bona part de la vida. Mentre França i Europa es veuen immerses en la Primera i Segona Guerra Mundial, ell es dedica a plantar milers i milers de roures, faigs i aurons, fins a aconseguir que les muntanyes es cobreixin de verdor i l'aigua de les antigues deus torni a brollar.

ll

D'entrada, podria semblar que l'autor, Jean Giono, va voler construir una al·legoria que mostrés la importància de la perseverança i, sobretot, de les accions individuals sobre l'esdevenidor col·lectiu. Ens equivocaríem, però, si penséssim que el missatge de l'obra no va més enllà. L'Home que plantava arbres és una crida aferrissada a la lluita per la protecció i la recuperació dels boscos. El llenguatge és planer i apte per a tots els públics; el text és brevíssim, no supera les 4.000 paraules. Tanmateix, o potser en part precisament per això, l'obra està carregada de lirisme, traspua bellesa per tot arreu, té força, colpeix, i ens endinsa d'una manera molt especial en la màgia i la majestuositat dels arbres i la natura:

"Tot havia canviat. Fins i tot l'aire. En comptes de les ventades seques i brutals amb què m'havia trobat antany, ara bufava una brisa carregada d'aromes. Dels cims arribava un soroll semblant al de l'aigua: era la remor del vent en el bosc. Però el més sorprenent de tot va ser sentir el soroll de l'aigua que queia sobre una bassa. Vaig veure que hi havien fet una font, que tenia un bon doll, i el que més em va commoure va ser que hi havien plantat a la vora un til·ler, que ara devia tenir uns quatre anys i estava en plena floració, símbol incontestable d'una revolució."

ll
Jean Giono va decidir que l'Home que plantava arbres es distribuís de manera gratuïta, sense cobrar drets d'autor. Per aquest motiu, encara avui en dia l'obra es pot llegir en versió original francesa (i també traduïda a altres llengües) en diverses pàgines web. Si navegueu una mica més, descobrireu - i potser amb la mateixa perplexitat amb què ho vaig fer jo - que les voluntats dels autors no sempre es respecten, per més que es deixin escrites sobre paper. El dret, les lleis i la justícia, com tantes altres coses a la vida, estan farcits de misteris insondables.

ooo

Pel que fa a les citacions d'aquest post, val a dir que no han estat extretes d'internet, sinó d'un exemplar en català de Viena edicions (abril del 2008) amb traducció d'Isabel-Clara Simó, i·lustracions de Francesc Viladot i un magnífic epíleg de Martí Boada sobre els boscos i la seva relació amb l'home al llarg de la història, del qual us transcric un petit fragment:pp

oo

"Al llarg de la història hi ha hagut cultures dendrofòbiques, amb poc respecte envers el bosc i els arbres, els quals fins i tot han estat considerats espais insalubres i refugis de foragits, i hi ha hagut cultures dendrofíliques, és a dir que han manifestat respecte pel bosc, i fins i tot l'han considerat sagrat. L'antropòleg i historiador de les religions James Frazer parla d'adoració passiva, que en els temps postindustrials s'ha mantingut viva amb altres noms. A la Catalunya Vella no ha estat gens estrany, per exemple, que a l'hora de tancar pactes i tractes familiars, com el casament d'un fill o d'una filla, o la venda d'un cap de bestiar, o bé a l'hora d'organitzar el repartiment de l'aigua de reg entre els pagesos, el tracte es fes al dessota d'un arbre centenari."

oo

Ja per acabar, i en paraules de Jean Giono, "Es pot fer el retrat d'una persona fent el retrat del seu paisatge".

Foto: Flickr (johan 14), La fageda d'en Jordà (La Garrotxa)