Trobar el lloc havia estat fàcil. «És una escultura moderna, de bronze. No té cap, ni braços, i un bloc de granit li sega els genolls». Ara, amb el record del xat, s’adonava que tot el que els unia es reduïa a quatre paraules teclejades en una pantalla. Es va tocar les temples amb la punta dels dits. Un cop de vent li féu notar el tacte fred de la seva pell suada. Què hi feia, allà? Si almenys li hagués enviat una fotografia... I aquella estàtua, per què els mugrons i les espatlles es movien amb tanta força?... En sentir un cruixit de fulles es va girar. Havia de ser ella; portava la jaqueta vermella de lli que tan bé li havia descrit. Els cabells, rossos, li queien en cascada.
_ Marta?
El ressò dels sons que van seguir el van commoure profundament. La Marta tenia la bellesa dels clàssics. La bellesa que feia temps havia classificat com a inabastable. Però no sabia, no podia... parlar. Escopia fragments de paraules i deixava que, estèrils, s’esvanissin en l’aire. Després d’acomiadar-se’n, va tornar a mirar l’estàtua. A sota dels genolls segats hi havia una placa: “La ballarina”, de Lipowsku.
Entrades
2 comentaris:
moltes gràcies per la teva participació
Relat molt bonic, m'ha agradat !
No l'havia vist amb aquests ulls. És curiós com cadascú li sap trovar un punt diferencial.
Publica un comentari a l'entrada