oo
Ens van assegurar que els ordinadors els farien minvar gradualment fins a esdevenir pura anècdota. Però el temps ha demostrat que aquesta promesa era un miratge tan efímer com el que cantaven The Buggles a Video killed the radio star. Aquest poema de Vicent Andrés Estellés es va publicar per primera vegada el 1956. Ara, cinquanta anys després, en plena era d’internet i de l’ipod, els papers i les signatures formen, més que mai, part indissoluble de la nostra quotidianitat.
oo
oo
Havem escrit papers, innombrables papers
Havem dit on násquerem i quin dia násquerem
de quin mes i quin any; havem dit nostre sexe;
havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;
havem dit on vivim... I havem firmat després.
Havem dit nostre nom i després el cognom
patern i en altre lloc nostre cognom matern.
Havem firmat moltíssims, innombrables papers.
Ens semblava impossible que en poguessen ser tants.
Cada dia tornem a escriure més papers.
Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:
som nàufrags: hem perdut l'emoció del nom...
Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m'anomene.
No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.
Sóc un paper, només: un arbre de papers.
I crec, malgrat açò, en la immortalitat
de l'ànima: no crec que un, en morir, es torne
paper, un full amb dades, un muntó de papers.
oo
oo
Llibre d'exilis (1956)
oo
oo
Foto: Flickr (from a second story)
Entrades
4 comentaris:
Si et decideixes a demanar una subvenció oficial, és tanta la paperassa que cal omplir per sol·licitar-la i després per justificar-la --suposant que te la concedeixin--, que sovint dediques més temps als tràmits burocràtics que a la mateixa activitat.
Tens tota la raó: per sort o per desgràcia ho he pogut comprovar en persona....
Genial poema...vigent sempre per desgràcia...
Vigentíssim. Aviat podrem substituir totalment "papers" per "registres digitals", però l'essència del poema és la mateixa. Com bé dius, per desgràcia...
Publica un comentari a l'entrada