Als trenta-cinc anys, la Sílvia havia trobat la perfecció que des de feia temps cercava en va: per als anglosaxons, “Mr Right”. El seu Mr Right es deia Arnau i no deixava pèls al plat de la dutxa. Tampoc remugava quan tocava canviar els llençols. Ni s’adormia després de fer-ho. L’Arnau es quedava quiet, els braços al seu voltant, dient-li «m’agrades molt, ho saps?» a cau d’orella. Sabia parlar d’alguna cosa més que no fos el futbol i el sexe. Li agradava anar al teatre. I, a sobre, era atractiu i intel·ligent! Per això, no li havia quedat altre remei que deixar-lo. La Sílvia tenia prou experiència per saber que un home així, aparentment perfecte, per força havia d’amagar quelcom sinistre. I ella, després de tants desenganys, no podia, no volia, passar pel mal tràngol de descobrir-ho.
Foto: Flickr (Barca<3)
Entrades
6 comentaris:
això potser és el pànic a ser feliç
Oh! Pobra Sílvia! És tot un punt de vista, però no li convindria canviar-lo? Em sembla un final molt ttrist, perquè no té cap més opció... la següent vegada li passarà igual, no?
Romanticismes a part, (que jo sóc així) està molt bé el relat. T'ha quedat molt ben construit.
Per tant podem concloure que és millor deixar péls a la dutxa, no fer el llit i posar-se a dormir tan bon punt acabem amb el sexe. Total, t'enviaran a pastar igual...
Si es que sou complicades de veritat!
:-D
Estic d'acord amb Jesús M. Tibau.
Em ve al cap un refrany castellà que diu: Mal si ando, mal si no ando. Ara mateix no em ve al cap algun refrany català que expresse aquesta idea però de segur que n'hi ha algun.
Com en tots els relats, les interpretacions són múltiples... i a mi m'encanta poder conèixer-les!
Molt bonic Teresa! Hi ha molta gent així, que es complica la vida per a aconseguir la felicitat quan la tenim de la manera més senzilla... quina llàstima!
Encara que... no he conegut mai ningú com l'Arnau! no crec que existeixca la perfecció!! jeje... i si existeix, deu de ser molt avorrida.
Un beset!
Publica un comentari a l'entrada