dijous, 30 de juliol del 2009

L'amargor d'algunes victòries


M’assabento, gràcies al bloc L’aixeta, de l’existència de Breaking the silence (Trencant el silenci), una organització que des del 2004 ha difós el testimoni de 650 soldats israelians que varen participar a la Segona Intifada. “Els casos d’abusos vers els palestins, pillatge i destrucció de la propietat han estat la norma durant anys”, es pot llegir a la pàgina web, “[...] però la societat israeliana continua girant l’esquena a tot això, i nega el que es fa en el seu nom. Els soldats que tornen a la vida civil descobreixen que hi ha una franja que separa la realitat que van trobar als Territoris i el silenci que troben a casa. Per tornar a ser civils altre cop, es veuen obligats a ignorar les experiències passades”.
o
Més enllà de la difícil resolució del conflicte palestí i del coratge dels membres de Breaking the silence, la cruesa d’aquestes paraules em fa pensar en els soldats. En tots els soldats de totes les guerres que sovint es veuen obligats a defensar una causa que no entenen, o a complir ordres que on tenen cap ni peus, o a cometre les atrocitats que no haurien comès mai si no s’haguessin convertits en soldats. Els diaris no en parlen gaire dels soldats. Si més no, dels soldats com a persones. O com a víctimes. Però les guerres, les guerres que encara esclaten al segle XXI – contràriament al que molts varen vaticinar amb el descobriment de l’energia atòmica – encara les fan els soldats.
0
Alberto Méndez (1941-2004) només va escriure un llibre que no va poder veure publicat. Però la repercussió que va tenir, tant per la seva qualitat literària com pel tema que tractava (la posguerra), li ha reservat un bon lloc a la literatura espanyola contemporània. Los girasoles ciegos (Anagrama, 2004), és un recull de quatre històries de derrota de la Guerra Civil Espanyola, una d'elles adaptada al cinema l’any 2007. A la primera (Si el corazón pensaría dejaría de latir), un capità de l’exèrcit de Franco renuncia a guanyar la guerra el mateix dia de la Victòria. No pas perquè ja no cregui en els ideals que van dur-lo a allistar-se, sinó perquè la guerra, en general, l'ha vençut. A ell, al capità-persona. Aquesta és la seva reflexió:
0
¿Son estos soldados que veo lánguidos y hastiados los que han ganado la guerra? No, ellos quieren regresar a sus hogares adonde no llegarán como militares victoriosos sino como extraños de la vida, como ausentes de lo propio, y se convertirán, poco a poco, en carne de vencidos. Se amalgamarán con quienes han sido derrotados, de los que sólo se diferenciarán por el estigma de sus rencores contrapuestos. Terminarán temiendo, como el vencido, al vencedor real, que venció al ejército enemigo y al propio. Sólo algunos muertos serán considerados protagonistas de la guerra.
o
o
o
Foto: Flickr (katarina 2353 - busy...)

2 comentaris:

Sandra D.Roig ha dit...

Teresa, un post molt interessant. Aquesta perspectiva nova, del soldat com a absent de la vida, com executor dels actes més cruels i ruïns. L'havia pensat més d'una vegada.
Després com es reconcilia un amb la vida?.
Se m'han negat els ulls,a primera hora!.
M'ha agradat molt la relexió.
una abraçada.

Vicent Terol ha dit...

M'agrada el que has escrit, Teresa.

Hi ha una pel·lícula que no he vist encara -la tinc al disc dur- que tracta, si no m'equivoque, l'assumpte dels soldats israelians a nivell personal: "Vals con Bashir".

La Polla Records, en un altre estil, parlaven a una cançó dels soldats que entreguen la seua vida:

"Moriréis como imbéciles,
moriréis como héroes
mientras ellos en refugios
os verán por televisión".

"En la guerra morirás por su dinero,
en la guerra morirás por su interés,
yo no pienso ir".

"Mierda de héroe mutilado,
mierda de héroe muerto,
moriréis como imbéciles,
yo no pienso ir".


Una abraçada