Ha estat un instant curt,
i cap dels dos mirava allà on havia de mirar.
«L’estimo, l’hi haig de dir»
De vegades la fragilitat del vidre
no serveix per a res,
però el darrer pensament
d’aquest capvespre de diumenge
s’ha gestat en un somrís fugaç.
Ara, l’aire és fresc i buit,
i allà on abans hi havia el tren
hi tinc les pedres i les vies.
oo
Foto: Flickr (Kaidohmaru*)
Entrades
4 comentaris:
M'agrada el poema, que podria ser un microrelat: fins a la fi no coneixes quina és la situació exactament.
Salut!
Les estacions de trens són mons estranys i concentrats!Les persones que ens movem ens convertim en observadors i observats.
M'agraden i m'inspiren i veig que també a tu.
L'estimo, li haig de dir.
Es una frase que de sobte et xucla dins una reflexió,es un poema preciós, amb una absència bategant al final.
una abraçada. :)
La darrera frase és boníssima; Un amor de pedregar mal encarrilat.
I n'hi ha tants!
Publica un comentari a l'entrada