Voreres

És una tarda qualsevol després de la feina. A fora, el cel és blau i net com un mirall. Potser per això al vagó tothom té la cara lluminosa. Les dues adolescents d’estètica punk que parlen, el negre que escolta música o el senyor del maletí de pell que llegeix l’Sport. Jo sec i no faig res. Me’ls miro. Penso. Penso moltes coses. Per exemple, que m’agrada mirar la gent al metro. O que mirant la gent em surten tants poemes.

És precisament aleshores que la veig venir. Una noia baixa, poca cosa, anònima, amb els cabells mal tallats a mitja mida. Si s’estigués asseguda llegint un llibre o recolzada en una columna sense dir res, no m’hi hauria fixat mai. Però està dreta. Camina a poc a poc, de tant en tant s’atura, busca la mirada de la gent i els ofereix un full. Ho fa mecànicament, com si aquest conjunt de moviments formessin part d’una antiga cadena de muntatge.

_ Voleu un poema? En tinc sobre tantes coses...

_ L’amor, la guerra, el carrer, la pròpia poesia... La poesia és a tot arreu, encara que ens costi d’adonar-nos-en.

Ens ho repeteix una segona vegada, tot seguit, a mi i al senyor del maletí del pell. 
_voleu-un-poema-en-tinc-sobre-tantes-coses-l’amor-la-guerra-el-carrer-el-temps-la-pròpia-poesia-la-poesia-és
Ens mirem. No pot ser que una noia amb aquest veu tan prima es passegi pel metro venent poemes. Al metro es venen encenedors i kleenexs, es toca l’acordió, es demana caritat... Faig una llambregada al feix de quartilles blanques, totes de mides diferents. Al mig, com una flor o com un esqueix, hi ha un poema. 
_ No gràcies _ talla en sec el senyor del maletí.

_ Jo m’escuro la gola i li pregunto quant valen.

_ La voluntat.

Li ofereixo un euro.

_ Un poema sobre el carrer, si us plau.

       Mentre s’allunya passadís enllà, em fa l’efecte que el senyor del meu costat aixeca una cella, que les adolescents deixen de parlar i que el negre de les rastes es treu amb força els auriculars de les orelles. Però no és res més que una impressió. Tot segueix igual. El metro és ple i la gent té la cara lluminosa. Ningú mira de la manera que jo miro, com si pensés poemes, així que replego lentament els dos genolls i començo a llegir.

Vorera

Me n’he adonat

tan bon punt he sortit al carrer

Aquest matí

grinyolen els clàxons

i botzinen els frens

I a ningú sembla que li importi

            Em quedo parada, com si el cos i l’ànima se m’haguessin congelat. Tots dos ben junts, en una sola pasta. Però de seguida el cor em fa un bon salt i aixeco el cap. Aquest poema és meu! El vaig pensar ahir, quan sortia del metro. I el vaig escriure a casa. Sento com una gota de suor, gruixuda i freda, em baixa pel pit fins a la panxa. Sento que les cames em tremolen. Sento una mena de por desconeguda. El metro s’atura i la noia dels poemes es disposa a baixar.

_ Eeeehhh! D’on has tret aquest poema? – crido.

       Dues dones grans carregades de bosses em miren amb cara d’espant. Ella es gira amb calma i contesta:

_ M’ha vingut.

I encara hi afegeix alguna cosa més, molt breu, però no la sento. Les portes es tanquen. El metro és ple i tothom té la cara lluminosa. Deu ser perquè a fora el cel és blau i net com un mirall. Torno a mirar la quartilla i a llegir el títol i els sis versos. És un poema curt, senzill. Se’m va acudir ahir. Una tarda qualsevol després de la feina. Penso i miro. Les dones de les bosses. El negre de l’iPod. Les noies d’estètica punk. Unes altres noies també d’estètica punk a l’altra banda del vagó... Però és inútil. Sóc l’única que té una quartilla a la falda.

Foto: Flickr (Cien de cine)