El dinar

Arriba a casa. Engega l’ordinador. Mentre espera que es carregui el sistema operatiu, treu la carn de la nevera. Posa una olla al foc amb aigua calenta. S’adona que encara porta l’abric, el penja a l’armari. Va al wàter, es renta les mans. El silenci l’angoixa; posa un CD d’en Bruce, el primer que troba. Fa com si s’assegués al sofà, però recorda que encara ha de tallar les mongetes tendres. Es posa el davantal. Quan acaba, encara dreta, revisa el seu correu electrònic. Han canviat l’hora del sopar altra vegada. Sona el mòbil, el busca dintre la bossa però no el troba. Quan el veu, al fons de tot, deixa de sonar. Truquen a la porta. Deuen ser els del correu comercial, que sempre passen a la mateixa hora. S’adona que ha posat sucre a les mongetes enlloc de sal. Ho llença tot i es fa un entrepà amb el bistec, que li queda mig cremat. L’oli de la paella ha esquitxat els fogons i part de les rajoles. Para el CD. Posa la tele. Un número desconegut truca al telèfon. Volen vendre instal·lacions d’aire condicionat. Els engega a dida. S’asseu davant de la tele i menja un plàtan. El sofà està brut, n’ha de rentar la funda. Recorda que també ha d’anar a recollir una jaqueta a la tintoreria. I que encara té una bugada a dintre la rentadora per estendre. Mira el rellotge. Ja hauria de ser fora. Tornen a trucar. La reunió s’ha retardat. Es relaxa... Té mitja hora llarga! Pensa que ha de trucar perquè li vinguin a arreglar la persiana del menjador. I demanar hora per fer la declaració de la renda. Però no fa res de tot això. No pensa. No olora. No parla. Ni tan sols dorm.

Només acluca els ulls. I viu.

ppppppp

lll

Foto: Wikipedia (http://commons.wikimedia.org/wiki/User:Wxs)