dijous, 14 de febrer de 2008

El ventre de l'Atlàntic


La setmana passada vaig fer una visita a la biblioteca, vull dir, és clar, a la meva biblioteca, la del barri, la que permet llegir llibres dels bons i, a més, de franc. En un raconet, sense fer-ne ostentació però amb una cura exquisida en la disposició i tria dels llibres, una mostra de literatura africana contemporània.

Sempre m’ha agradat llegir autors de cultures llunyanes o desconegudes. Si alguna cosa tinc clara sobre les múltiples funcions de la literatura és que sovint ajuda a comprendre, a conèixer; en definitiva, a veure el món amb uns altres ulls, tant si tracta la ceguesa de l'amor com la sol·litud del moribund. Si aquest comprendre i conèixer es refereix, entre altres coses, a una manera de viure que no és la nostra, l'experiència pot ser doblement enriquidora.

El ventre de l’Atlàntic, de Fatou Diome, (Le Ventre de l'Atlantique, l'obra original escrita en francès) n'és una bona mostra.

Fatou Diome és una dona, que, com jo, ja fa uns anys va entrar a la trentena i que, també com jo, no es cansa d’aprendre i de llegir. D’origen senegalès, el 2004 (l’any d’edició del llibre, de Pagès Editors) residia a Estrasburg i feia el seu doctorat en llengües modernes. Una bona carta de presentació per uns "ulls" doblement enriquidors, no trobeu?

El ventre de l’Atlàntic és una novel·la honesta, mig o molt autobiogràfica (això, en literatura, mai se sap del cert), que a través del fil conductor d’una història d’emigració i de somnis de joventut va teixint una visió personal i molt valenta del Senegal d’avui. La situació de la dona, les creences ancestrals, el miratge llaminer de la nostra vella Europa, l'Islam, el racisme, la poligàmia, el fracàs, l'individualisme d'Occident, la dèria pel fútbol ... tot hi surt retratat, de vegades potser amb una minuciositat un pèl excessiva, com si tingués més vocació d'article periodístic que de novel·la. Que quedi clar, però, que estem parlant de literatura i de la bona! El llenguatge és planer, bell, a voltes poètic, fluid ... Hi ha moltes preguntes que fan pensar, i també alguna resposta que obre la porta a altres preguntes.

Perquè en pogueu fer un tastet, us transcric el fragment on es narra la llegenda que dóna nom al llibre:

"Antany vivia al poble un home que responia al nom de Sedar. Un dia, la seva sogra, que li retreia que no li hagués donat descendència, escampà la seva impotència per vents i marees. Dolgut, el gendre sortí del poble. Un cop a la platja, amb els braços oberts davant l'oceà, Sedar clamà:

- Atlàntic, emporta-me'm, el teu ventre amarg em serà més dolç que el meu llit!

Les ones es tancaren sobre d'ell. La seva esposa, Soutoura, que l'estimava bojament, en veure que no tornava se n'anà a buscar-lo. La nit abans havia plogut i només li va caler seguir les traces dels seus passos sobre l'arena. Quan arribà a la platja, va veure la roba del seu espòs vora l'aigua i es posà a cridar:

- Sedar! Sedar, amor meu, torna amb mi!

Un dofí sortí de l'aigua i li digué:

- Soutoura, estimada, la terra dels homes és angosta, només l'oceà pot cobrir la vergonya, busca't un altre marit, tendre i bondadós. He deixat el regne dels humans; sobretot, no els diguis mai en què m'he transformat, continuaré sent el seu amic i vindré a veure els petits que tu engendraràs.

Però s'ha de saber trenar els fils del vent per teixir un morrió als mots. Per estar ben segura que mai no trairia el secret del seu marit estimat, Soutoura es precipità d'immediat en l'onatge. Com Sedar, també fou transformada en dofí. De llavors ençà, es veuen passar dos dofins per les costes de Niodior, acompanyats dels seus petits. Continuen sent amics dels humans"