dilluns, 18 de febrer de 2008

Periodistes

Foto: Flickr (Gonzalo Barrientos)

Ahir vaig acabar Una mà plena d’estels de Rafik Schami (en l’original alemany, Eine Hand voller Sterne). Em va fer certa llàstima, com sempre que s’acaben les coses bones. Ja ho sé, que puc tornar-lo a començar tantes vegades com vulgui. Però no serà el mateix…

Una mà plena d’estels és el diari d’un adolescent de Damasc. Escrita en un llenguatge senzill i a l'hora colpidor - com el que fa servir Salinger a El guardià del camp de sègol - aquesta novel·la que no arriba a les dues-centes pàgines, aconsegueix d’una manera sublim de transmetre la il·lusió dels catorze, dels quinze i dels setze anys. Il·lusió, paraula màgica. La il·lusió de descobrir l’amor, la il·lusió d’aprendre, la il·lusió de pensar que la amistat dura per sempre i, sobretot, la il·lusió de voler ser algú. És a dir, totes aquelles il·lusions que, com els bons llibres, es poden experimentar una segona, tercera... enèsima vegada. Però mai cap com quan es tenen catorze, quinze o setze anys i tota la vida per davant.

Al protagonista d’Una mà plena d’estels, igual que al seu autor, li agrada escriure. No se’n cansaria mai. També creu en la llibertat, tot i que viu en un país on els cops d’Estat comencen a formar part indissoluble de la vida quotidiana. És potser precisament per això que està convençut de la necessitat de que se sàpiga, sempre, la veritat. Així, un bon dia, i gràcies a una conversa amb el seu oncle, decideix de manera irrevocable ésser periodista. Us en transcric el fragment:

"L’oncle Salim escolta cada dia les notícies i, quan està assegut amb la cara tensa davant la seva ràdio, les seves visites no poden ni tan sols tossir. Està més ben informat que els nostres professors de tot el que passa al món.
ll
Avui, quan he arribat a casa seva, estava de bon humor. Un periodista anglès havia esclarit un assassinat després de molts anys de treballar-hi. Dos ministres i un director de banc estaven implicats en el cas, que al principi van considerar un suïcidi. La persona assassinada sabia massa coses. Una història esgarrifosa. Pitjor que una de policies americans.
uu
_ Aquí_ ha dit l’oncle Salim _ , aquí, ja faria temps que el periodista fóra mort.

iii
_ Què és, en realitat, un periodista? _ he demanat, ja que l’únic que en sabia és que aquesta gent se les compon per fer un diari.

oo
_ Oh, un periodista _ ha quequejat l’oncle Salim _. És una persona intel·ligent i valenta. Que només té un tros de paper i un llapis, i amb això fa por a un govern i al seu exèrcit i a la seva policia.
ooo
_ Amb llapis i paper? _ m’he estranyat jo, perquè qualsevol alumne en té, i amb això ni tan sols no impressionem el bidell de l’escola.

ooo
_ Sí, fa por al govern, perquè sempre està buscant la veritat, i tots els governs s’esforcen per amagar-la. És un home lliure igual que un cotxer i, igual que aquest, viu en perill.

Estaria bé que pogués ser periodista!"


No sé què en pensareu, però a mi la definició l'oncle Salim fa d'un periodista, Una persona intel·ligent i valenta. Que només té un tros de paper i un llapis, i amb això fa por a un govern i al seu exèrcit i a la seva policia m’emociona i em porta a múltiples reflexions. Per què? Doncs, perquè a la Síria sotmesa a règims dictatorials que va conèixer Schami ésser valent adquireix un caire transcendent, heroic... que en el context de la nostra societat – pretesament democràtica i lliure – de vegades oblidem. En el record resta ben desat l’escàndol del Watergate i, ara i a casa nostra, reportatges com els del 30 minuts dels diumenge deixen de fer-nos l’efecte d’antany. Parlem dels periodistes amb el mateix cinisme que dels polítics. I tendim, cada vegada més, a creure que tot el que diuen els diaris és mentida. «Vés a saber què deu passar de veritat!», «Això són interessos», «Tot ho maneguen els de dalt. Nosaltres, no en sabem de la missa la meitat». I amb aquesta resignació, tal volta desinterès, girem el cap cap a un altra banda i ens diem a nosaltres mateixos que potser és millor així, que ja en tenim prou amb els nostres problemes, que no cal que ho sapiguem tot, i que, no hi ha volta de full, el sistema és el que el és i no el canviarem pas en un dia.

Em pregunto què hagués passat si Rafik Schami hagués escrit Una mà plena d’estels el 2008 i no el 1987. El protagonista, també hauria volgut ser, de totes totes, periodista?

1 comentari:

Carme ha dit...

Me l'apunto, la teva manera d'explicar-lo m'ha agradat, encara que facis la comparació del Vigilant en el camp de sègol... qeu ja saps... em sembla que m'agradarà més. Ja que la il·lusió em sembla un tema important. I el fragment que ens ofereixes, molt bonic.