Cites i citacions

Navegant per eliteratura (un blog que us recomano), m’adono que està ple de “citacions” i no de “cites”. Amb precaució i cert grau d’escepticisme, recorro al Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:

cita
[1803; de citar]
f Acció d'assenyalar dia, hora i lloc per a veure's i parlar dues o més persones.

citació
[s. XIV; de citar]
f 1 1 Acció de citar, ordre de compareixença emanada d'una autoritat.
2 Escrit en què hom notifica aquesta ordre.
3 citació de rematada DR PROC Diligència de judici executiu mitjançant la qual hom dóna un termini al deutor per a oposar-se a la demanda.
4 citació judicial DR PROC Comunicat escrit d'un jutge o un tribunal pel qual hom convoca a una diligència judicial, donant un termini per a comparèixer en un procés, o bé per a d'altres finalitats.
2 Text d'un autor que hom addueix en suport d'una opinió, d'una regla, etc.

Ai las! En Llorenç Carreres tenia raó... Induïda per aquell vell consell de disposar sempre d'una segona opinió, me’n vaig a la pàgina de l’Institut d’Estudis Catalans, que no fa altra cosa que confirmar-me la de l’Enciclopèdia. No hi ha dubte, doncs. En català, quan fem ús del text d’un autor per recolzar una opinió, una experiència o una regla, fem una citació. Tan contenta com n’estava de les meves tres “cites” al blog... Però això rai. Modifico el camp de les etiquetes i, en un tres i no res, totes les cites s’han convertit en citacions! Si n’és d’elàstica, la informàtica... Gràcies, Llorenç! em dic, m’has salvat d’un dels ridículs més espantosos, el de les faltes ortogràfiques i els barbarismes en català. Perquè ja se sap que els catalans, amb aquests temes, som especialment sensibles. Ara que... pensant-ho bé, els ridículs només poden ser ridículs si neixen de la originalitat. Me’n vaig de dret al blocdelletres i, al mig de tot, a l’apartat del sumari dels blogs més actualitzats, hi veig dos posts, flamants, imponents... amb la paraula cita al títol. Cap dels dos tracten de dues persones que fixen un dia i una hora per parlar i veure's. El meu ego, fa poc derrotat, es comença a refer. “Penas compartidas no son penas”, que diuen els castellans. I mentre, per precaució, m’abstinc de provar de traduir aquest darrer aforisme, em pregunto si, finalment, perviurà la “citació”, perquè els castellanismes fan lleig i els qui fan ús de les citacions solen ser persones cultes o amb pretensions de ser-ho; o si, per contra, la “cita” s’acabarà imposant perquè, entre altres coses, les paraules, en la seva major part, les posen en circulació les persones i no pas els diccionaris.

oo

"El temps ho dirà"

oo

Altrament.... sabeu de qui és aquesta citació?