dimecres, 5 de març de 2008

La sabata de Palau i Fabre

Foto: Flickr (Doublegrub)
ooo
ooo
Quan encara podies escriure, amb prou feines sabia qui eres. El teu nom, bell, els sons amb reminiscències nobles, era un de tants. Palau. Palau i Fabre. L’havia sentit, ho sé del cert. I no només una vegada. Sinó dues. O tres. O potser fins i tot més de quatre. De la mateixa manera que hom sent Primo Levi o Giscard d’Estaign i, de cop, sense saber ben perquè, fa acte de presència una mena de respecte antic, irracional, inqüestionable. I és que les paraules, per elles mateixes, prescindint del seu significat, tenen força, encara que sigui una força que no hàgim estat capaços de definir ni de catalogar. Com la literatura. O com la poesia, aquesta passió estranya que tan aviat titllen de transcendent com d’etèria, i que tu, amb quatre frases poc convencionals – potser precisament, per aquest motiu, encertades – vas associar amb un impuls primitiu i extraordinari:

La poesia és experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper. Alquímia, doncs, en oposició a la química, que és filosofia i exposició ordenada i sistemàtica de l’univers. Crec en la inspiració. Els millors poemes són sempre els involuntaris”

Ara que ja no hi ets i els telenotícies no paren de repetir el teu nom, m’agradaria haver conegut la teva obra quan tocava, quan encara eres a la flor de la teva llarga vida, que asseguren que va valer la pena de ser viscuda. Sé, però, que això no és possible, que el temps és com l’aigua del riu que s’escola cap avall i mai més retorna als cims on ha nascut. Tanmateix, les paraules - amb significat o sense, però sobretot amb significat - perduren. I la poesia és innegable que existeix més enllà de la mà que l’ha creada. Em resta, doncs, l’oportunitat de llegir-te. D’endinsar-me en la màgia dels fruits de la teva vida experimentada sobre el paper. I en aquest procés, tan íntim i a l’hora tan universal, em pregunto si el poema que fa anys em va deixar una petja al cor i a la memòria – segurament, sense saber que era teu, perquè aleshores saber-ho em preocupava ben poc - també va sorgir de la inspiració. I m'ho pregunto perquè, més enllà de la bellesa del llenguatge, explica sense embuts i amb ben poques paraules com sovint els homes i les dones no s’arriben a entendre. I perquè, tot i que han passat molts anys i han canviat moltes coses, encara ara, existeixen les dones barates i les dones fines; els homes continuen plorant pel sexe i no pels ulls; i, tant pels homes com per les dones, és i serà amarg plorar sol.

LA SABATA

He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.


21 de març del 1943 (de Càncer)