dijous, 6 de març de 2008

Risc inexistent



El risc és pràcticament inexistent. No has pogut infectar-te perquè no has estat exposada al virus. Ara bé, si t’has de quedar més tranquil·la, fes-te la prova. Tingues present, però, que el resultat serà, de ben segur, negatiu. Cuida’t molt!

La Sílvia no tenia la pantalla de l’ordinador al seu davant. Ni cap full amb la resposta impresa. Però no li calia ni una cosa ni l’altra; s’ho sabia de memòria. Com més repetia aquelles quatre frases - la resposta eixuta d’una veu que no tenia cara - més creixia el seu neguit. Per què carall s’havia de fer una prova si el resultat, al cap i a la fi, havia de ser negatiu? No hagués estat més senzill dir no et facis cap prova, histèrica, que ets una histèrica, i oblida-te'n, de tot plegat?

De sobte, passes d’esclops. Tic-Toc-Tic-Toc. Una dona alta amb una bata.

_ Sílvia Aymerich, si us plau

En sentir el seu nom, tant el marrec que s’asseia al seu costat com la rossa oxigenada del racó van alçar lleugerament el cap. El primer, amb un tic a l’ull, va baixar-lo tan bon punt es va adonar que ella li tornava la mirada. La dona, una cama tremolosa, va cuitar a escrutar amb interès desmesurat el tauler de suro que presidia la sala.

Ella es va aixecar molt a poc a poc, com si l’estiguessin arrossegant.

_ Seu, Sílvia

Els segons que van precedir a la frase següent es van allargar fins a límits inabastables. No era la primera vegada que entrava a la consulta, una caixa blanca nua de quadres i de llum. Es tancava la porta i el bocí de sol que embolcallava la sala d’espera s’esvaïa. Cap finestra, cap escletxa. Una caixa blanca hermètica, va pensar. Dues cadires i una taula. I una cortina de plàstic que tapava el record àcid d’una punxada mal posada… De cop, va notar com una suor freda se li escolava per l’escot i li davallava panxa avall. Va voler mirar la cara asèptica de la infermera mentre estripava el sobre. Però no en va ser capaç. Tenia por que, si ho feia, l’esdevenidor foragitaria la teoria de la relativitat; el temps deixaria d’estirar-se com si fos una molla; les paraules temudes caurien al seu damunt com una llosa; i ella, s’ho mirés com s’ho mirés, ja no podria ser mai més la Sílvia que havia estat fins ara.

_ Fa calor, oi?
oo
Ara, el sobre jeia despullat al cim de la taula. Encara podia aixecar-se i cridar ben fort «No, no ho vull saber»... La infermera va somriure. Allò era bon senyal. O potser no. De ben segur que els deuen ensenyar a amorosir les patacades. Counselling, en deien, al fòrum dels americans. Va alçar el cap i va veure com una mosca, negra, molt grossa, borinava al voltant de la làmpada. Com a mínim, ella es mou i no pot rumiar.

I, aleshores, la frase...

_ Aquí ho tens...

No sentia res. No pensava res. No gosava dir res. El jersei li picava. Tenia la panxa xopa.

_ Mira, Sílvia _ amb el dit, la infermera li assenyalava un full plegat pel mig amb quatre ratlles que, els ulls, de cop i volta entelats, no eren capaços de desxifrar _ t’han fet la prova de la sífilis, que és negativa i... _ pitjava amb força la part corresponent del full, com si l’hagués de foradar _ la de l’hepatitis B, que també és negativa _ una pausa _ i la dels anticossos del VIH _ ara ella ja no tenia el cor tan embalat i els ulls podien distingir on començaven i s’acabaven les paraules _ que també és negativa.


Un cop al carrer, va respirar fondo. L’aire, brut i feixuc, li va eixamplar els pulmons amb un vigor que desconeixia. Feia un sol dolç, d’hivern, i la Rambla estava plena de gent de tots colors que caminaven sense pressa. Mentre admirava per primera vegada els plàtans carregats d’ocells, li va venir al cap la conversa amb la Marta. «Estàs com una cabra, noia! Ganes de patir, és això el que tens, tu! Ganes de patir»... I li pessigava una vegada i una altra la galta com si fos una nena petita que hagués fet una malifeta. «Per un cop que fots un clau com Déu mana... Què et penses, que ets l’única que se n’ha anat al llit amb un desconegut? Si tothom fes com tu, la Seguretat Social estaria enfonsada en la misèria... Fes-te la prova, vinga! I pateix mentre n'esperes el resultat. Castiga’t més, que t’ho mereixes!» I reia sense ganes.

Va entrar en una pastisseria i va demanar una ensaïmada de cabell àngel… Potser sí que la Marta tenia raó i, sense ser-ne conscient, s’havia anat carregant de culpa i de patiment. Però, per què?, es va preguntar. No havia enganyat ningú. Ella no era com aquells homes casats del fòrum que havien anat de putes. O s’ho havien fet amb un altre home. Estava ben sola quan va passar. La separació de l’Enric ja no era res més que un doloret molt pobre al ventre que de tant en tant retornava en forma de fiblades… Va esbocinar els marges de l’ensaïmada… De fet, seguia ben sola… Es va espolsar amb avidesa el sucre de les mànigues… Havia estat ben sola els darrers tres mesos… Va assaborir amb delectança el cabell d’àngel, feia tant de temps que no en menjava… Per què coi s’havia enganxat a totes aquelles pàgines web? Plenes d'ignorants i de gent rara. I de pobres desgraciats que se n’havien sortit, amb una voluntat d’esperit tan inaudita que semblava de mentida... Al capdavall, potser tot plegat ho era, una mentida. Una enganyifa descomunal bastida a base de lletres que apareixien i desapareixien de la pantalla sense demanar permís... Malgrat tot, en un lloc o altre bé que hi havia gent malalta. Va pensar en el noi i la dona rossa de la sala d'espera. I, després, una altra vegada, en la conversa amb la Marta. «Què t’empatolles? No dius que el preservatiu no es va trencar? Estàs feta una torracollons...». «És que jo, fora de l’Enric, ja ho saps»… Es va acabar l’ensaïmada sense presses. I es va adonar que feia estona que el cel ja no era blau i que, a dalt de tot, una lluna blanca, rodona, imponent, començava a puntejar. La nit. En aquells moments, li hauria agradat ésser a la muntanya per poder veure els estels.
ooo
Foto: Flickr (·Mafiard·)

1 comentari:

Carme ha dit...

Molt bon relat, ens fas patir una mica, però al final he respirat.