dissabte, 15 de març de 2008

Homo Faber

Foto: Flickr (TheMadcaplaughs)


Si us parlo d’El cementiri dels llibres oblidats, de ben segur que pensareu en La Sombra del Viento de Carlos Ruiz Zafón, amb tota probabilitat la font d’inspiració del bibliotecari o bibliotecària del meu barri. Al costat del taulell de préstec – com de costum, amb una cua important d’adolescents amb CDs – un mostrador amb llibres de tota mena. «Fa temps que, per raons diverses, ningú s’emporta aquests llibres. Dóna’ls-hi una oportunitat. S’ho mereixen», deia si fa no fa el rètol. Un reclam com els caramels i les piles que tenen els supermercats a la caixa i que, en el meu cas (si es tracta de llibres, sóc dèbil per naturalesa, ho reconec) va funcionar.

La tria no va ser fàcil, però finalment em vaig decidir per Homo Faber (1957) de Max Frisch, de la col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” d’Edicions 62, amb traducció de Judith Vilar. La novel·la està escrita en primera persona i ens mostra com Walter Faber, un home de mitjana edat que treballa com a tècnic per a la UNESCO, va canviant la seva perspectiva de la vida – inicialment molt científica i racional – a través d’una sèrie d’esdeveniments que el trasbalsen fins a fer-lo trontollar: un accident d’aviació, la mort d’un vell amic, la coneixença fortuïta d’una filla que no sabia que tenia... Max Frisch aconsegueix bastir una història colpidora i versemblant, i la fa servir de marc per exposar l’antítesi entre tècnica i art, home i dona, o els Estats Units i Europa. Homo Faber està farcida, tot i que de vegades d’una manera subtil, de filosofia i reflexió. És, sens dubte, una novel·la per ser rellegida i no pas per arraconar al cementiri dels llibres oblidats.

Us n’ofereixo dos fragments, cadascun pertanyent a dues parts ben diferenciades del llibre, i a través dels quals es mostra l’evolució que ha experiment el protagonista sobretot per mitjà del llenguatge: en el primer text, una reflexió sobre l’avortament, tècnic, precís, funcional, neutre; en el segon, on narra una estada Cuba, emotiu, simbòlic, poètic. Val a dir, però, que la transició entre tots dos estats és totalment creïble i natural. Parla, sempre, Walter Faber; tot i que el Walter Faber de l’inici de la novel·la no és el mateix Water Faber que el del final. I el lector, això ho entén perfectament.


“Des de que sé com van anar les coses, sobretot en vista del fet que la noia que em va acompanyar a l’Òpera de París era la mateixa criatura que tots dos (Hanna també), tenint en compte les nostres circumstàncies personals, deixant de banda la situació política d’aleshores, no havíem volgut tenir, he parlat amb persones diverses i diferents del que opinen sobre l’avortament, i he comprovat que (pel que fa a la idea bàsica) compartien el meu punt de vista. Avui dia l’avortament és una cosa ben natural. On aniríem a parar sense l’avortament? El progrés en la medicina i la tècnica precisament obliguen l’home responsable a prendre noves mesures. La humanitat s’ha triplicat en un segle. Abans la higiene no existia. Engendrar i parir, i deixar morir els nadons en el seu primer any de vida, d’acord amb la naturalesa, és més primitiu, però no més ètic. S’ha lluitat contra la febre puerperal. Es fan cesàries. Hi ha incubadores per als nadons prematurs”.

***


“Finalment, la tempesta: estic assegut sota les arcades, sol, en un balancí groc; al meu voltant la remor de l’aigua, un xàfec sobtat amb ràfagues de vent; de cop i volta l’avinguda es queda buida, com si s’hagués donat l’alarma; les persianes peten, els esquitxos sobre l’empedrat: com una sobtada feixa de narcisos (sobretot, sota els fanals), blancs.

Em gronxo i observo.

Sóc feliç de ser allí en aquell moment.

De tant en tant, una dutxa sota les arcades de flors-confetti; a més, l’olor de les fulles ardents i la sobtada frescor a la pell; de tant en tant, llampecs, però el xàfec fa més soroll que la tronada; em gronxo i ric, el vent, els balancins buits que es gronxen al meu costat, la bandera de Cuba”.