Des del Coll estant

No n'hi ha dues sense tres, que diu la dita. El dissabte, al Centre Cívic del Coll, en vaig tenir

UNA, la satisfacció de recollir un tercer premi en el I concurs de tanka Grau Miró ;

DUES, el plaer de conèixer en persona la Laura Dalmau (l'autora d'És hora d'hissar els somnis i segon premi de tanka), l'Ohcapità! i en Salvador Barrau, un dels organitzadors del Grau Miró; i

TRES, l'oportunitat de visitar per primera vegada el barri del Coll.

Després de l'acte, vam baixar caminant fins a Lesseps. Un dels amics que m'acompanyava va contrastar la senzillesa dels haikus amb la grandiositat de l'estructura metàl·lica que sembla presidir la plaça i les obres que s'hi fan. Enrere quedaven els carrers costeruts. El silenci trencat pel motor d'una moto. Els bocins de natura esgarrapada dels turons on fa segles els senyors feudals de Barcelona anaven de cacera. El barri amb regust de poble. Les senyalitzacions del Parc Güell. Les escales. Enrere quedaven, sobretot, els trossos de carrer convertits en grans terrasses de pisos i més pisos que s'eixamplen escalonats fins a topar amb el mar. El cel era net, sense cap punta de núvol. Hi havia pocs turistes. La vista, magnífica, eren feixes de ciment, olors i vidre. Destacava el perfil llunyà de les torres dels hotels Ars i Hesperia. Els relleixos de verd. Els esvorancs que diuen que remodelaran el barri. Barcelona, des del Coll estant, semblava diferent.

ll

ii

çç

Foto: Flickr (marsal 2007)