diumenge, 23 de novembre de 2008

La casa de les belles adormides


La literatura ha parlat del cos humà des de totes les perspectives imaginades i per imaginar. A voltes, l’ha convertit en l’espurna que encén el desig; altres vegades, per contra, en la presó de l’esperit o en el mirall incòmode de la vellesa. Per més que ens entestem a envoltar-nos de ferralla i xips de silici, estem fets de carn i óssos. I és a través de la carn i dels óssos que ens comuniquem i interaccionem els uns amb els altres. Destriar el cos de la ment és, doncs, difícil – per no dir impossible. I només un argument tan sublim, cru i enrevessat com el de La casa de les belles adormides (Viena Edicions, 2007, amb traducció de Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera) esdevé un dels molt camins possibles per a fer-ho.
oo
Els ulls cansats van advertir que als lòbuls de les orelles hi havia el mateix matís vermell, càlid i sanguini, que es feia més intens com més a prop del tou dels dits. Podia veure les orelles a través dels cabells. La vermellor dels lòbuls de les orelles indicava la frescor de la noia amb una súplica que va arribar-li fins a l’ànima. Eguchi havia vingut en aquesta casa secreta induït per la curiositat, però sospitava que homes més senils que no pas ell hi feien cap amb una felicitat i una tristesa encara més grans. Els cabells de la noia eren llargs, probablement perquè els ancians hi juguessin. Recolzant-se altre cop sobre el coixí, Eguchi els va apartar per descobrir l’orella. Els cabells de darrere l’orella tenien una resplendor blanca. El coll i les espatlles eren frescos també; encara no mostraven la plenitud de la dona.
oo
Les noies de la casa de les belles adormides són verges, joves i boniques. Cada nit, amb l’ajut d’un narcotitzant infalible, s’abandonen al més profund dels sons. Tot olors. Tot tacte. Tot vista... El cos només és el cos... Cap paraula. Cap retret. Cap mostra de plaer. Cap fingiment. És així, en aquest estat d’inconsciència obscena, completament nues, en una cambra on només se sent la remor llunyana de les ones, que els homes les contemplen i es deixen seduir per la seva bellesa. És així, i tot i no haver estat mai penetrades, que cada nit es converteixen en prostitutes. Un succedani amarg de joventut? L’escalfor d’un cos bell?... Què busquen els ancians impotents que paguen per dormir al seu costat?
oo
Als seixanta-set anys l'Eguchi encara no l’ha perduda, la facultat de fer gaudir una dona amb el sexe. Tanmateix, a poc a poc i sense saber ben bé com ni per què, es deixa captivar per la casa de les belles adormides. Els cossos de les cinc noies amb qui dorm - totes diferents - fan que enceti una reflexió honesta i amarga sobre les dones de la seva vida - la mare i l'esposa que ja no té, les filles casades, les amants que un dia va creure oblidar. Les més petites sensacions - el tacte d'un pit, l'olor de la pell... - es converteixen en el pont tortuós que el menarà a tantes experiències passades. Eguchi, però, no s'atura i continua descabdellant records i sentiments, i a partir de les noies i les dones també es pregunta sobre el significat de la vellesa, la sexualitat i la mort.
oooo
El “perill”, tanmateix, era morir-se tot dormint? Eguchi era tan sols un home vell de condició ben ordinària, i justament perquè ho era, un home, de vegades queia en el buit de la soledat, en la desgana de l’aïllament. Una casa com aquesta, no era el lloc ideal per morir? Morir tot excitant la curiositat, envoltat de sarcasmes, no era una formar d’acabar amb elegància? Fóra, a cop segur, una sorpresa per a aquells qui el coneixien. Era difícil saber fins a quin punt afectaria la seva família, això; però suposant que morís dormint entre dues dones joves com les d’aquesta nit, ¿no podia ser, això, la satisfacció del que podia desitjar amb més força en el que li quedava de vida?
oo
Yasunari Kawabata, primer premi Nobel de Literatura concedit a un japonès, va teixint la teranyina d’una història aparentment senzilla que amaga més i més fils; una història d’un bordell que es converteix en la història de la vida d’un home. I ho fa amb un llenguatge planer però extraordinàriament colpidor, carregat de lirisme. La casa de les belles adormides, publicada el 1960, és una història crua i trista. Una història de solitud i d'amargor. D'hipocresies. D'humiliacions. Tanmateix, també és - tot i que al lector li esgarrifi enormement de pensar-hi - una història plena de bellesa. oo
ooo
oo
Foto: Flickr (Perago89)

5 comentaris:

Jeroni Maleuff ha dit...

Uns fragments deliciosos.
He vist el teu comentari al meu blog i m'abellia visitar-te.

Asimetrich ha dit...

Si el llibre segueix la forma d'aquests extractes que ens poses, segur que val la pena. Un altre llibre a considerar, estic fent un bon llistat només d'anar voltant per blogs.

rebaixes ha dit...

M'has plantejat una sèrie d'interrogants, que els dius tu i els trocets triats. Jo et contesto que tinc la edat d'aquest home que cites.Hi han tantes coses adormides dins dels cossos... desperten amb la mort?
No segueixo.Anton.

kennen ha dit...

bonics fragments

em fa molta gràcia llegir "les belles adormides", perquè tothom diu "les belles "durments"".

la Teresa ha dit...

Kennen, a mi també em va sobtar el títol. No he buscat les dues paraules al diccionari. De totes maneres, a diferència de la bella durment del conte, les belles adormides es desperten cada matí, encara que això no surti al llibre.