dijous, 27 de novembre de 2008

Sobre els boscos, les novel·les, els jardins i els relats


Per dir-ho de la manera més senzilla possible, considero que escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge que m’estimo molt. El fullatge verd dels arbres projecta una ombra agradable a terra i el vent fa cruixir les fulles, que de tant en tant es tenyeixen d’un daurat brillant. Mentrestant, al jardí hi apareixen les poncelles i els pètals acolorits atreuen les abelles i les papallones, recordant-nos la subtil transició d’una estació a la següent.




Introducció a El salze sec i la dona adormida (Empúries, 2006, amb traducció d'Albert Nolla)
oo
oo
oo
Foto: Flickr (p212121)

6 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

em sento molt identificat amb aquest fragment de la introducció del llibre que, per cert, he llegit fa poc

Asimetrich ha dit...

Doncs és una bona manera de definir-ho per incultes totals en el tema com jo. Em puc fer a la idea. Una abraçada.

Carme ha dit...

M'agrada la definició de Murqakami, é s un fragment preciós.

Lectora corrent ha dit...

Doncs a mi no em sembla que escriure una novel·la sigui com plantar un bosc, entre altres coses perquè un bosc que s'ha plantat no és genuí. El bosc creix de manera natural, seguint una successió de vegetació fins que arriba al clímax, que és la vegetació estable d'aquella zona geogràfica (en el cas de la Mediterrània, ho seria l'alzinar). No cal que hi intervingui cap mà humana. O millor dir, quan hi intervé una mà humana, sol ser per destrossar-lo o per fer-lo tornar enrere en el seu procés natural.

En canvi, el jardí és una obra de la creació humana. El jardiner o jardinera ha fet servir les plantes com la persona que pinta fa servir els colors de la paleta o qui escriu fa servir les paraules. Tanmateix, el jardí no és, com un quadre o un llibre (o relat) acabats, una obra estàtica. Al contrari, és una obra d'art canviant. Potser amb el temps, relats i novel·l.es també siguin canviants --qui sap si no ho són ja-- gràcies a la publicació electrònica.

la Teresa ha dit...

Jesús, si he llegit aquest llibre és en bona part gràcies al teu blog!

Mercè, fas una reflexió molt interessant. Els boscos són obra de la natura i els jardins de l'home, però també es pot replantar i reforestar, i suposo que aquí s'hi encabeix la metàfora de Murakami. El bosc és la bellesa d'una unitat heterogènia, d'un tou de verd immens amb clarianes, sots i pendents. El jardí, per contra, permet copsar imatges i sensacions ocultes, com el vol d'una abella al voltant d'una flor. La novel·la i el relat.

I sí, els textos electrònics són dinàmics! Però els altres, els impresos sobre paper, també. Perquè les lectures i interpretacions dels lectors són diverses. Diferents cultres, diferents èpoques històriques, diferents realitats socials... Sempre he pensat que la literatura és oberta, un diàleg entre autor i lectors que no s'acaba mai.

novesflors ha dit...

Jo també l'he llegit fa poc i puc dir que m'ha agradat.