Veus

Deien aquelles veus que quan caminàvem de costat, la meva mà agafada a la teva, semblava que ho fes un sol cos. Dos braços, dues cames, i un nus ben fort al mig. «Es veu d’una hora lluny que esteu bé». «Vosaltres dos sí que en sabeu, de mantenir la flama encesa»... Tot això, ho deien aquelles veus fins que ens vàrem separar. Tu et vas quedar desfet, com si t’haguessin buidat per dintre, i jo, jo no sabia on era, tenia el cap fet un garbuix... Aleshores, amb la mateixa lucidesa de sempre, les veus, aquelles mateixes veus, ens van fitar altives, sense moure les parpelles, i ens van assegurar amb la mà al cor que elles ho havien copsat des del principi. Que, quan caminàvem, era com si un fil invisible m’estirés a mi cap a una banda i a tu cap a una altra. Que tu sempre tenies la mirada absent i jo les mans nervioses. I que semblava estrany que, grans i entenimentats com érem, no ens n’haguéssim adonat abans...

Tan bonic que és el silenci.

oo

o

o

Foto: Flickr (ººKºº)