dissabte, 13 de juny de 2009

Lu Xun i el valor de la literatura


Diari d’un boig i altres relats (Edicions de 1984, 2007, Barcelona) recull una desena de relats que Lu Xun (1881-1936) va publicar entre el 1918 i el 1925 a la revista Nova Joventut i que posteriorment va aplegar en dues col·leccions: Na han (Crit de Combat), el 1923, i Pang huang (Vagareig), el 1926. Lu Xun – pseudònim de Zhou Shuren - ha estat considerat el pare la literatura xinesa moderna. Va conrear diversos gèneres literaris i va ser un dels impulsors de l’abandonament del xinès clàssic per una llengua més accessible per al poble. Partidari d’una modernització radical de la societat xinesa, va participar molt activament en el Moviment del 4 de Maig del 1919, que criticava amb duresa una societat en ple caos polític i intel·lectual.

Al final del pròleg de l'obra, l’editor i traductor Carles Prado, afirma:

La distància – en l’espai i en el temps – que ens separa de Lu Xun és aparentment considerable. En aquest sentit, creiem que la present traducció pot obrir-li una escletxa per contemplar personatges, escenes, dilemes, de la Xina del primer terç del segle XX. Més enllà de la inevitable tafaneria intercultural, però, ens agradaria – des de la modèstia – que la traducció d’aquest recull aconseguís escurçar aquesta distància que aparentment ens separa tot reivindicant l’essència de Lu Xun i de la seva obra: el valor de la literatura.

Tanmateix, quin és el valor de la literatura? La bellesa de la paraula? El testimoniatge d’un temps i d’una terra? La versemblança de la ficció? La reflexió? O, tal volta, l’expressió d’aquelles emocions, d’aquelles lluites, d’aquelles creences arrelades i d’aquelles injustícies – tan humanes i tan perennes – que no coneixen fronteres?
o
Han passat gairebé cent anys i encara ens cal recórrer mig planeta per anar a la Xina, però el sentiment de malfiança vers les noves generacions que l’autor retrata a Tempesta passatgera segueix intacte:

Al poble es manté un costum força curiós: quan neix una criatura se li dóna el nom equivalent del seu pes en jins. Des del dia que va fer cinquanta anys, l’àvia Nou Jins es va tornar cada cop més perepunyetes: que si quan era jove no feia tanta calor, que si el tofu no era tan dur... En definitiva, que avui les coses no van de cap manera. Altrament, ¿com s’explica que la Sis Jins pesés tres jins menys que el seu pare, en Set Jins? Això no és més que una altra evidència irrefutable de la teoria de l’àvia Nou Jins. Així, doncs, hi torna:

- Cada generació va de mal en pitjor!

També continua latent, malgrat tots els canvis produïts a la societat, el sentiment de misogínia. Lu Xun, fent ús d'una sàtira finíssima, el deixa ben retratat a La veritable història d’A.Q.

Aquest exemple ens demostra clarament que les dones són una cosa absolutament maligna.

La majoria dels xinesos haurien pogut esdevenir grans savis si no fos perquè, malauradament, van acabar esgarriats per les dones. La mítica dinastia Shang va ser destruïda per la seductora Da Ji. La dinastia Zhou va caure per culpa de la captivadora Bao Si. Quant a la caiguda de la dinastia Qin, si bé no hi ha cap prova determinant, no aniríem desencaminats del tot si diguéssim que una dona en va ser la causa. El que sí sabem amb certesa és que en Dong Zuo va ser assassinat per culpa de la cantant Diao Chan.


Totes les històries del recull tenen un punt de tragèdia. S'ha de reconèixer que, malgrat la psicoanàlisi i l’eclosió de les noves tecnologies, el món segueix girant com sempre, i la cruesa de la vida – a voltes tan traïdora - engrapa els homes sense pietat quan aquests menys s’ho esperen. El protagonista de Recança del passat, que ha passsat per una experiència traumàtica, sap molt bé que només li resta una via per sortir-se’n:

He de fer el primer pas, seguir el meu nou camí, en silenci, amagant la veritat dins la ferida més profunda del cor i deixant que l’oblit i la falsedat em facin de guia.

Seguir el camí... Estem en crisi, ho diu tothom i a tot arreu. I la societat està tan corcada que és inútil mirar de guarir-la, apunten alguns. Tanmateix, sempre arriba un moment en el qual ens adonem que l’esperança – aquí i a la Xina de fa cent anys – és l’únic que tenim. I, tal i com ens diu Lu Xun al relat autobiogràfic que precedeix Crits de Combat, sempre hi ha d’haver algú que desvetlli els dormilegues.

- Podries escriure alguna coseta...

Jo ja sabia on volia anar a parar. Feia poc que un grup d’intel·lectuals havien començat a publicar la revista Nova Joventut. Fins al moment, però, no semblava que haguessin obtingut cap resposta, ni d’aprovació ni de desaprovació. Vaig suposar que es devien sentir molt sols.
0
Tanmateix, li vaig contestar:

- Imagina’t una casa de ferro sense finestres, completament indestructible, a l’interior de la qual hi ha molta gent. S’han adormit de seguida i aviat tots es moriran ofegats. Però, com que dormen, la mort els arribarà sense dolor ni patiment. Si ara crides i en despertes uns quants, els qui tenen el son més lleuger, faries que aquests pobres desgraciats partissin l’agonia d’una mort irrevocable. ¿Et sembla que els faries algun bé, doncs?
o
- Però, com que n’hauria despertat uns quants, potser hi hauria l’esperança de trobar alguna manera per destruir la casa de ferro.

Tenia raó. Malgrat les meves conviccions, no podia prescindir de l’esperança, perquè l’esperança pertany al futur.
o
Sigui quin sigui el valor de la literatura, a Diari d'un boig i altres relats, la distància en el temps i en l'espai no són cap obstacle perquè el lector pugui apreciar-lo i en gaudeixi. Al cap i a la fi, potser és un valor universal.
oo
o
o
Foto: Flickr (Mark CH)

6 comentaris:

P-CFACSBC2V ha dit...

Sí, estic segur que és un valor universal. M'ha fet gràcia quan has dit "Han passat gairebé cent anys i encara ens cal recórrer mig planeta per anar a la Xina". Em sembla que hauran de passar uns quants anys més perquè això canviï :-D

Estranger ha dit...

A mi em passa quelcom semblant amb Txèkhov i els seus contes.N´hi ha un, "El violí d´en Rothschild", que em va copsar en el sentit que dius de la vigència de pensament d´alguns autors que escrivien ara fa cent i pico d´anys.

Asimetrich ha dit...

La teva resposta és millor que qualssevol de les que m'han passat pel cap. Tot i que això, ara que hi penso, no és pas estrany. Crec que llegim el que llegim, encara que siguin escrits de fa una pila d'anys, sempre trobem reflexions aplicables als nostres dies. És molt difícil reescriure la nostra naturalesa, i això s'ha de reflexar necessàriament a la universalitat de la literatura.

la Teresa ha dit...

P-CFACSBC2V, és que estic convençuda que un dia o altra s'acabarà inventant la "teletransportació" i Startrek deixarà de ser ficció...

El primer dels relats i el que dóna nom al recull és "Diari d'un boig" i està basat en un relat homònim de Gogol. Si teniu l'oportunitat de llegir-lo, comprovareu una vegada més que moltes reflexions de la literatura són universals. Tot i així, en llegir Lu Xun, m'ha semblat que d'alguna manera viatjava a la Xina de fa cent anys. La literatura també és capaç de transmetre certes particularitats d'una terra o d'un temps, i aquest també és un dels seus valors.

pere ha dit...

El valor de la literatura?
El primer que se m'acut és la seva capacitat de fer-nos còmplices des de qualsevol perspectiva, i no importa que s'hagi escrit ahir mateix o fa centenars d'anys; després podem començar a teoritzar

Estranger ha dit...

Ja he acabat el llibre. I m´ha agradat força. He tornat a llegir el post, i he entès millor el que volies dir. Vas saber escollir els fragments adequats.Jo m´he quedat amb un altre :

"Sovint t´adones que les coses no surten tal i com les havies previstes, i´l´una rera l´altra,van passant com temies que passessin".

Igual ara que fa cent anys.