Tu, jo, el diari, la tele,
el facebook, els altres...
I aquesta flaire densa del cafè
mentre rebrego un full en blanc
És en aquests moments que penso
que hem arrabassat el silenci a la paraula,
la paraula de sempre,
i que l’hem deixada muda
Entrades
Llegint La noia del parc, de Francesc Cabiró
Fa 2 hores
8 comentaris:
Tan cert com que avui el dia és gris i fa fred.
Caldrà trobar-les les paraules, Teresa, abans no caiguin al pou profund de la vida qüotidiana que a vegades (per sort, no sempre) és tan buida com el no res.
M´agrada tornar-te a llegir.
Que fàcil és perdre les paraules i que difícil recuperar-les, però cal esforçar-s'hi!
bona tarda plujosa, grisa, fresca :)
La paraula es perd en el silenci però també a l'inrevés, el silenci es perd en la paraula.
Perquè la paraula destaqui cal el silenci, sense una mica de silenci no s'aprecia el que es diu, i arriba que és com si no es digués res. De la mateixa manera cal no tenir horror vacui ni omplenar les nostres vides de paraules (que són com papers rebregats) perquè sí.
Excel.lent!
Què bonic, però... això és dolent o és bo? Tampoc passa res si hi ha un silenci còmode, tranquil, de complicitat, no?
Paraula i silenci, silencia i paraula, potser l'eco de les dues veus és el què ens fa viure, entendre, pensar i dialogar ni que sigui en silenci...
Salut.
onatge
Publica un comentari a l'entrada