T’ho he dit que avui,
mentre llegia el diari
– la crisi i tot allò d’aquella taca de petroli al mig del mar –
he sentit de cop el gust dels teus llavis
en els meus?
Ha estat una fiblada curta,
com de cafè
El bar brogia
I jo he encanyonat fort,
el sucre cap endintre,
com encanyona aquell que beu amb set
Foto: Flickr (Uwe Hermann)
Entrades
11 comentaris:
T'entenc, tot i que jo ja fa molts anys que em prenc el cafè sense sucre... El teu sucre ha estat set de totes les sets...
Una abraçada des del far.
onatge
No hi ha com un petó dolç per fer oblidar el diari i totes les taques. Un attimo de piaccere.
( encanyonar...feia temps que no sentia aquesta paraula, és molt gràfica. Em recorda quan de petita m´obligaven a menjar el que no m´agradava. Aquí, en canvi pren tot un altre significat)
i el record, que et sorprén de sobte i t'accelera el cor :)
M'agrada com escrius.
Aquest record que dura un instant i omple tot el dia. Què bé que ho has expressat!
A mi també m'agrada!
Tenim records provocats pels sentits però pel gust sóm menys habituals. Has expresat molt bé la sensació.
Salut i dolçor.
Màrketing sensorial...
I de cop encanyonar...m'agrada!
I a mi també!
a mi també m'agrada (molt)
Celebro que us hagi agradat! Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada