Casualitats

Els últims somnis, els de la matinada, sempre han tingut una consideració especial, a mig camí entre el misticisme i la psicoanàlisi. D’una banda, els antics els hi atribuïen un valor profètic. De l’altra, alguns intel·lectuals reconeixen tenir un bloc de notes al costat del llit per anotar-los; poden convertir-se en la idea generadora d’una gran teoria o en la font d’inspiració d’una obra d’art. Per què són tan especials? Potser potser perquè ens connecten amb la realitat. O, senzillament, perquè per ser els darrers de la nit, som capaços de recordar-los amb una certa nitidesa.

Jo no sóc d’aquella classe de persones que al matí es lleven d’una revolada, corrent cap a la dutxa esperitada com si s’hagués calat foc. Jo sóc d’aquella altra classe de persones que romancegen amb delectança durant uns minuts – que poden ser cinc, quinze o vint-i-cinc, segons els ànims i les obligacions – com si la conjunció entre la nit i el llit fos el més idíl·lic dels paradisos. A aquella hora, sigui estiu o hivern, sempre tinc la sensació que a fora tot és fred i inhòspit. La tebior dels llençols, per contra, se’m presenta dolcíssima, una delícia dels sentits a mig desvetllar. En un altre pla, els somnis, encara presents, s’entortolliguen tortuosament amb la consciència. Per evitar que l’estrangulin i jo em quedi per sempre més clavada al llit, poso la ràdio.

I això és el que escolto últimament: COM llevar-se! De cinc a set. Cada dia, un tema. També cada dia, una sèrie d'homes i dones – moltes vegades, els mateixos – que van abocant vivències i pensaments amb una espontaneïtat i una lucidesa colpidores. Una bona manera de despertar-se: topar de cop i volta amb el món, tot sol, despullat, sense parafernàlies. Fa uns quants programes tocava parlar de casualitats. «El meu pare, la meva germana i la meva neboda van néixer tots un vint-i-cinc de maig». «En un creuer amb la meva senyora em vaig trobar una antiga novia que feia quinze anys que no veia»... De casualitats, n’hi ha de tota mena, la vida mateixa n'és una, em dic mentre encara somio amb una escala de fusta que no s’acaba mai. «Un dia vaig veure un antic conegut passejant pel carrer. Casualment, dies després, em vaig trobar a la seva dona i li vaig dir, saps què? l'altre dia vaig veure en Pere!». L’home s’atura, com si dubtés. A dintre meu, l’escala de fusta continua allargant-se. «Et devies confondre! No pot ser...Que sí, que era ell!.... Però si fa deu anys que és mort».

Ep! Aquesta casualitat no és com les altres. El locutor reacciona ràpid. «Què dius ara?» L’home, que sembla gran i té la veu de la quotidianitat, una veu que podria ser la del veí de dalt o la del farmacèutic del barri, no es fa pregar. «No és pas la primera vegada que em passa, no... Si jo t’expliqués segons què...». A l’altra banda del fil remuguen alguna cosa que ara mateix no recordo. Tanmateix, no té cap importància el que li diuen o li deixen de dir. El to, les paraules, l’empenyen a esbravar-se amb tota llibertat. I ell es deixa anar. «A vegades tinc somnis que... Per exemple, l’altre dia vaig somiar que l’Obama sortia elegit i feia vicepresidenta a la Clinton... Llavors, es carregaven a l’Obama i la Clinton ocupava el seu lloc». «Doncs, mira que si passa... Gràcies, Josep Maria», el talla el locutor. Es veu d'una hora lluny que frisa per saltar a la trucada següent. En aquests moments, l’escala de fusta del meu somni cau i es trenca. Ja estic desperta. Del tot.