dimarts, 22 d’abril de 2008

Aquella nit



Aquella nit
lluïa la celístia.
Alta i bella
atalaiava el gran estol.
Ens deia aneu,
i romania eterna.
Ens deia féu,
i ens enartava a tots.
Agafàrem el camí
que s’obria ple d’espines.
Ens carregàrem
de nafres i de pols.
Arribàrem al final,
pujava el dia.

Sols

Ara tenim això i allò
i matem el temps
i les misèries.
I ens sentim més savis
i potser més rics.
Tanmateix,
quan es fa fosc
i les ferides cremen,
sovint pensem
que un forat
molt gros, molt buit,
entremaliat,
es va voler vestir de llum
per seduir-nos.

I ens va atrapar
per sempre.

Aquella nit.



Foto: Flickr (IHP)