Obvietats

De vegades, allò que és més obvi és precisament el que ens costa més d’assumir. Avui, a la ràdio, he pogut escoltar un fragment d’una entrevista a en Josep Mª Espinàs. De tot el que ha dit, em quedo amb una obvietat descomunal, magnífica, sobre la literatura: qui finalment atorga la preuada etiqueta d’escriptor és el lector. El crític, l’autor, el llibreter, l’editor... hi tenen ben poca cosa a dir. De la mateixa manera que a un venedor de mobles amb la botiga buida tot el dia, no li serveix de res dir que és venedor de mobles, tampoc l’escriptor es converteix en escriptor pel sol fet d’autoproclamar-s’hi. Seran els lectors el que a través de la seva tria, i al llarg del temps, el consolidin.

Sàvies i òbvies paraules. La literatura no és pas un acte introspectiu sinó que forma part indissoluble de la comunicació, que és bidireccional. Tot i així, perquè el gran públic lector pugui dur a terme aquesta coronació tan especial d’un lletraferit amb vel·leïtats literàries en un escriptor amb cara i ulls, cal que abans hagi tingut accés a les seves obres. Ai las! Això, ja són figues d’un altre paner. Perquè en el procés de selecció, edició, distribució i difusió sí que hi intervenen, i molt, els editors, els crítics i els llibreters... I és que, al capdavall, això de l'obvietat potser només és una de tantes quimeres.

Foto: Flickr (True_Bavarian)