Holocaust és horror. A les nostres consciències i a les nostres subconsciències. Els llibres d’història, els documentals, els testimonis... Tot plegat ha fet que les cambres de gas i els jueus cadavèrics cristal·litzessin a dintre nostre en l’horror més punyent, més perdurable. Un horror, per més inri, insensible a la civilització, al refinament i a la cultura. No és pas l’únic, direu. I tindreu tota la raó. El segle XX, sense anar més lluny, ens ha deixat com a llegat el genocidi armeni, la guerra dels Balcans o els cruents enfrontaments entre hutus i tutsis a Ruanda. Tanmateix, l’holocaust és un horror ben tangible. Que traspassa fronteres. Relativament proper en el temps i en l’espai. I, a més – i en això potser sí que es diferencia significativament dels altres horrors – reconegut i assumit com a horror, l’Horror, tant per vencedors com per vençuts.
El cinema, com la literatura, ha sabut reflectir aquest horror fins a gairebé convertir-lo en gènere. Però no s’ha limitat a això; ans al contrari, de vegades l’ha aprofitat de manera magistral per a aprofundir en les múltiples històries humanes que hi havia al darrere. Històries de supervivents, com les d’El Pianista. Històries de botxins, com les de Der Untergang (El hundimiento). O històries d’astutes ànimes compassives, com les de La Llista d’Schlinder. Die Fälscher (Els Falsificadors), últim Òscar a la millor pel·lícula estrangera, és la història verídica de l’Operació Bernhard. L’intent de l’exèrcit alemany de desestabilitzar l’economia britànica a través de la introducció a gran escala de lliures esterlines. Però també, i potser sobretot, és la història del grup de jueus que, en contra de la seva voluntat, s’hi van veure involucrats i hi van sobreviure. De diferents maneres.
No us parlaré de la fotografia de Die Fälscher. Ni de la música. Ni de la direcció. Perquè no en sé prou de cinema com per poder fer-ho. Només us diré que vaig anar a veure la pel·lícula sense grans expectatives. I que em vaig trobar amb un actor excel·lent, Stefan Ruzowitzley, i amb una bona història que parlava més per la força de les imatges que no pas per la de les paraules. Una de les més em va impressionar, al final de la pel·lícula: el Contrast. Com l’Horror, també en majúscules. Els presoners del camp, els de les altres pel·lícules, els de l’Horror: els rostres grisos i la pell apergaminada, clavada als óssos. Els també presoners del camp, els de les falsificacions, els que a l'escena anterior es veien malaltissos i humiliats: de sobte, davant l'Horror, el cos valent, i a la cara, els colors.
El cinema, com la literatura, ha sabut reflectir aquest horror fins a gairebé convertir-lo en gènere. Però no s’ha limitat a això; ans al contrari, de vegades l’ha aprofitat de manera magistral per a aprofundir en les múltiples històries humanes que hi havia al darrere. Històries de supervivents, com les d’El Pianista. Històries de botxins, com les de Der Untergang (El hundimiento). O històries d’astutes ànimes compassives, com les de La Llista d’Schlinder. Die Fälscher (Els Falsificadors), últim Òscar a la millor pel·lícula estrangera, és la història verídica de l’Operació Bernhard. L’intent de l’exèrcit alemany de desestabilitzar l’economia britànica a través de la introducció a gran escala de lliures esterlines. Però també, i potser sobretot, és la història del grup de jueus que, en contra de la seva voluntat, s’hi van veure involucrats i hi van sobreviure. De diferents maneres.
No us parlaré de la fotografia de Die Fälscher. Ni de la música. Ni de la direcció. Perquè no en sé prou de cinema com per poder fer-ho. Només us diré que vaig anar a veure la pel·lícula sense grans expectatives. I que em vaig trobar amb un actor excel·lent, Stefan Ruzowitzley, i amb una bona història que parlava més per la força de les imatges que no pas per la de les paraules. Una de les més em va impressionar, al final de la pel·lícula: el Contrast. Com l’Horror, també en majúscules. Els presoners del camp, els de les altres pel·lícules, els de l’Horror: els rostres grisos i la pell apergaminada, clavada als óssos. Els també presoners del camp, els de les falsificacions, els que a l'escena anterior es veien malaltissos i humiliats: de sobte, davant l'Horror, el cos valent, i a la cara, els colors.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada