00
L’entrevistador va alçar el cap. Formació especialitzada, experiència en el sector, idiomes, una actitud més que correcta, bona presència, un parell de referències de les bones,... Tot, absolutament tot en aquell tros de paper i en aquella cara que només d’entrar li havia semblat honesta, deia «Sóc jo! Què més vols, perepunyetes? No en trobaràs cap altre!». Va mirar l’entrevistat i va veure de seguida que, en aquell punt, a diferència d’altres, no tenia cara ni de nervis ni de fàstic. Estava, senzillament, expectant. «Aquest rai, que ja té feina... Llàstima...». Amb el gest cansat, ple de resignació, es va treure les ulleres i va clavar-li els ulls, carregats de bosses.
— I quines expectatives econòmiques té, vostè?
Els vint segons que van seguir van ser d’un silenci sepulcral. Els dos homes no van moure ni un múscul. De sobte, tot el que havia precedit aquella frase, la sala, el currículum, l’entrevista, havia perdut la raó de ser. Conscient de que havia de dir alguna cosa, l’entrevistat va arreplegar les dues mans, una de la taula i l’altra del genoll, i les va ajuntar a la falda. Per primera vegada, una gota de suor li regalimava d’una templa, galta avall.
— Doncs, miri.... Jo ara mateix n’estic cobrant trenta-cinc mil.
L’entrevistador, les ulleres a la mà, se’l va mirar amb un cert paternalisme.
— I suposo que per anar-se’n d’allà on s’està, on, com vostè ens ha dit, hi està bé — va remarcar pujant el to de veu — li n’hauríem d’oferir més...
— Jo, de fet, havia pensat en uns quaranta mil — va replicar l’altre, amb la veu mig tremolosa.
— És clar, ja ho entenc..
Al passadís, mentre s’acomiadaven amb una encaixada de mans i el «no es preocupi, que ja el trucarem» de rigor, l’entrevistador es va convèncer de que, definitivament, amb trenta-tres mil euros de pressupost, podrien trobar ben poca cosa. «No sé què coi es pensa el director. Si fins i tot les dones de la neteja ho diuen, que els nostres sous estan per sota dels de mercat... Ara que, si volen un xitxarel·lo sense experiència, el tindran». Compungit, el pas lent, va anar marxant fins a desaparèixer, passadís enllà. «Llàstima...». Al despatx, una pila de currículums acabats d'arribar l'esperava.
L’entrevistat, ja a l’ascensor, es va afluixar el nus de la corbata. Havia seguit el consell d’amics i coneguts. «Tu sempre has d’inflar els números i dir que estàs molt bé. Encantat de la vida. I que, per anar-te’n, doncs, això... que pagant Sant Pere canta! És l’única manera que afluixin, creu-me! Sempre hi seràs a temps de baixar...». Tenien raó, ho sabia, però, tot i així, se sentia incòmode. No era per la mentida – malgrat que no li agradés mentir –, ni tan sols per la cara de bon home que feia l’entrevistador. Era... aquella glopada de coragre que li havia començat a pujar coll amunt només acomiadar-se’n, i que li deia que alguna cosa no acabava de rutllar. Tanmateix, la feina havia de ser, per força, seva. El màster, l’experiència a l’estranger, .... El sector era molt reduït; tothom es coneixia. Alleujat, va esbossar un mig somriure. Estava completament segur que, per més que busquessin, no en trobarien cap com ell.
Un cop al carrer, es va fumar un cigarret. Era l’hora de dinar i les terrasses estaven plenes de gom a gom; els comensals, la cara parant el sol, reien. Ell, però, només tenia mitja hora. A les tres, reunió amb el cap de qualitat. Si n’era de sòmines, el paio! Últimament només feia que sermonejar, les mans al pit com un mòssen. I després, aquell maleït informe que no acabava d’estar mai bé... Va engolir el fum amb una fruïció obscena, que ell mateix desconeixia. Com si, en fer-ho, tot plegat, l’informe, la reunió, els nervis de l’entrevista... s'haguessin d'esvair. Avui, ja ho veia a venir, plegaria tard. Un altre dia sense gimnàs. «Vinga!», es va dir. «A pencar!, Ja s’ho trobaran quan jo no hi sigui!» En un rampell, va apagar el cigarret. Tenia tantes ganes de canviar de feina que, de fet, hauria acceptat els vint-i-viut mil que en aquells moments estava cobrant.
— I quines expectatives econòmiques té, vostè?
Els vint segons que van seguir van ser d’un silenci sepulcral. Els dos homes no van moure ni un múscul. De sobte, tot el que havia precedit aquella frase, la sala, el currículum, l’entrevista, havia perdut la raó de ser. Conscient de que havia de dir alguna cosa, l’entrevistat va arreplegar les dues mans, una de la taula i l’altra del genoll, i les va ajuntar a la falda. Per primera vegada, una gota de suor li regalimava d’una templa, galta avall.
— Doncs, miri.... Jo ara mateix n’estic cobrant trenta-cinc mil.
L’entrevistador, les ulleres a la mà, se’l va mirar amb un cert paternalisme.
— I suposo que per anar-se’n d’allà on s’està, on, com vostè ens ha dit, hi està bé — va remarcar pujant el to de veu — li n’hauríem d’oferir més...
— Jo, de fet, havia pensat en uns quaranta mil — va replicar l’altre, amb la veu mig tremolosa.
— És clar, ja ho entenc..
Al passadís, mentre s’acomiadaven amb una encaixada de mans i el «no es preocupi, que ja el trucarem» de rigor, l’entrevistador es va convèncer de que, definitivament, amb trenta-tres mil euros de pressupost, podrien trobar ben poca cosa. «No sé què coi es pensa el director. Si fins i tot les dones de la neteja ho diuen, que els nostres sous estan per sota dels de mercat... Ara que, si volen un xitxarel·lo sense experiència, el tindran». Compungit, el pas lent, va anar marxant fins a desaparèixer, passadís enllà. «Llàstima...». Al despatx, una pila de currículums acabats d'arribar l'esperava.
L’entrevistat, ja a l’ascensor, es va afluixar el nus de la corbata. Havia seguit el consell d’amics i coneguts. «Tu sempre has d’inflar els números i dir que estàs molt bé. Encantat de la vida. I que, per anar-te’n, doncs, això... que pagant Sant Pere canta! És l’única manera que afluixin, creu-me! Sempre hi seràs a temps de baixar...». Tenien raó, ho sabia, però, tot i així, se sentia incòmode. No era per la mentida – malgrat que no li agradés mentir –, ni tan sols per la cara de bon home que feia l’entrevistador. Era... aquella glopada de coragre que li havia començat a pujar coll amunt només acomiadar-se’n, i que li deia que alguna cosa no acabava de rutllar. Tanmateix, la feina havia de ser, per força, seva. El màster, l’experiència a l’estranger, .... El sector era molt reduït; tothom es coneixia. Alleujat, va esbossar un mig somriure. Estava completament segur que, per més que busquessin, no en trobarien cap com ell.
Un cop al carrer, es va fumar un cigarret. Era l’hora de dinar i les terrasses estaven plenes de gom a gom; els comensals, la cara parant el sol, reien. Ell, però, només tenia mitja hora. A les tres, reunió amb el cap de qualitat. Si n’era de sòmines, el paio! Últimament només feia que sermonejar, les mans al pit com un mòssen. I després, aquell maleït informe que no acabava d’estar mai bé... Va engolir el fum amb una fruïció obscena, que ell mateix desconeixia. Com si, en fer-ho, tot plegat, l’informe, la reunió, els nervis de l’entrevista... s'haguessin d'esvair. Avui, ja ho veia a venir, plegaria tard. Un altre dia sense gimnàs. «Vinga!», es va dir. «A pencar!, Ja s’ho trobaran quan jo no hi sigui!» En un rampell, va apagar el cigarret. Tenia tantes ganes de canviar de feina que, de fet, hauria acceptat els vint-i-viut mil que en aquells moments estava cobrant.
Entrades
2 comentaris:
Teresa, m'agrada molt aquesta història. Et deixa amb el cor una mica encongit, però no deixa de ser un replantejament que em queda molt a prop. Per què no confia r en un mateix i en les pròpie s impressions i decisions. Per què sempre volem forçar massa les coses. Pobret! haurà de continuar a la feina on ja no pot més?
Suposo que sí, Carme. Prou complicada que és la vida... i nosaltres amb les nostres neures encara ens l'emboliquem més.
Publica un comentari a l'entrada