dissabte, 10 d’octubre de 2009

Dietari de Poesia Catalana Actual: L'autor

El segon debat, que en principi se centrava sobre els continguts que hauria de tenir un comentari de text, ha derivat cap a un dels temes més recurrents i més complexes de la teoria literària del segle XX: l’autor i la seva presumpta mort. Cal que coneguem la biografia de Josep Carner i els trets del noucentisme per poder llegir i comprendre El cor quiet? O, per contra, una lectura que descontextualitzi i despulli el poema fins a prescindir de qui l'ha fet, de l’època, del corrent literari – potser, fins i tot, dels referents clàssics – és possible?

A L’hora del lector d’avui, Jaume Pòrtulas, premi Nacional de Literatura per la seva Introducció a la Ilíada: entre la història i la llegenda, ha reflexionat sobre aquesta qüestió en relació amb el mite d’Homer. Segons Pòrtulas, llegim una obra pensant en el seu autor, en l'època i la geografia en què va viure, en com creiem que és o va ser, en què volia expressar a l’obra, en quines experiències o en quins fets imaginats es va basar per escriure-la... Com a lectora, no puc estar-hi més acord. Començo un llibre per la contraportada i prescindeixo inicialment del pròleg, si és que en té; però a mesura que avanço en la seva lectura, si el llibre m’agrada de debò, no puc resistir la temptació d’imaginar-me com i perquè l’autor va escriure el que va escriure, esbrino el que puc de la seva biografia, de tant en tant faig escapades al pròleg i, finalment, acabo formant-me una imatge particular, tal volta idealitzada, de l’autor i de la seva relació amb el text. Se m’acut que dintre d’aquesta imatge hi ha, entre molts altres aspectes, el gènere. I aquí torna a aparèixer, latent, el fil del primer debat.

7 comentaris:

novesflors ha dit...

Crec que un text literari permet múltiples lectures, una lectura descontextualitada també, però en aquest cas es perden matisos diferents i importants, ara bé, se'n poden guanyar d'altres en frescor i espontaneïtat.

Arlequí ha dit...

Hola Teresa! Estic amb tu i amb les novesflors, cadascú pot fer la seva lectura del text, i també pot imaginar-se coses de l'autor. Vet aquí la grandesa de la literatura.

Salutacions ben cordials.

Estranger ha dit...

Jo vaig directament al text.Els pròlegs solen ser pel final,i penso que, en poesia ( tot i que en llegueixo ben poca)encara s´ha d´anar més directe al text, perquè la temàtica és més conceptual i fora de temps.Tot i que hi ha molta poesia, com "El cor quiet", que requereix ( és el meu cas) explicacions prèvies per entendre´l bé. Ara, també diuen que els clàssics ho són perquè el tractament els seus temes són atemporals i sovint, universals, qüasi bé sempre lligats a la condició humana.

Uns apunts molt interessants, aquests que vas fent.

Sandra D,Roig ha dit...

Avui llegia l'Stieg Larsson, i li explicava a la meva cosina la biografia de l'autor enlloc del llibre i acabat dient-me, me'l deixaras?
totalment d' acord

la Teresa ha dit...

Potser sí que té raó, l'Arlequí, i la grandesa de la literarura - com la de l'art en general - es deu en bona part a la gran possibilitat de lectures dels textos literaris.

Clidice ha dit...

quan una obra excel·leix cal fer-ne moltes i variades lectures. Personalment m'agrada apropar-m'hi "a la brava" i un cop immergida en l'obra, fer-ne una altra lectura, partint del pròleg. Per a mi l'autor queda al final, per a la tercera o quarta lectures. Això sempre que llegeixi per gaudi, si és per fer algun treball començo exactament a l'inrevés :)

la Teresa ha dit...

La consultora estableix un paral·lelisme molt interessant entre poesia i pintura pel que fa a la recepció de l'obra:

"[...]sortosament, hi ha infinites maneres d’acostar-se a un poema, a una obra d’art. Per exemple, hom pot contemplar el GERNIKA de Picasso des de múltiples interessos: des de l’estètica cubista, des del compromís de l’artista amb la societat, des de la política de restauracions del quadre, des d’una perspectiva d’anàlisi històrica, des de com es treballa a les escoles de Madrid o del País Basc, des del punt de vista del turisme cultural (quants ingressos proporciona a la Comunitat de Madrid), tenint en compte el context del Pavelló de la República a París, etc… i, fins i tot, pot venir un australià que no sàpiga res del quadre i sentir-se igualment fascinat per les seves dimensions i la seva força estètica".