dissabte, 17 d’octubre de 2009

Dietari de Poesia Catalana Actual: Intertextualitats

Tramvia


Un senyor calb ha pujat al tramvia.

El cobrador remuga una cançó.

Uns minyonets aprenen la lliçó.

Drets, sotragats, llegint amb energia.


El cobrador remuga una cançó

en bon francès amb accent del Migdia.

Drets, sotragats, llegint amb energia,

els escolars espatllen Ciceró.


En bon francès amb accent del Migdia

une demoiselle demana Mataró.

Els escolars espatllen Ciceró

pensant en gols de nova fantasia.


Une demoiselle demana Mataró.

El dependent d’una camiseria

pensant en gols de nova fantasia

es veu ja ric, nimbat de campió.


El dependent d’una carnisseria

ha desplegat un nítid mocador.

Es veu ja ric, nimbat de campió,

caravermell, un noi de pagesia.


Ha desplegat un nítid mocador

un senyor vell amb aires d’elegia.

Caravermell, un noi de pagesia

amb gest discret s’eixuga la suor.


Un senyor vell, amb aires d’elegia,

mira el carrer, el doll del brollador.

Amb gest discret s’eixuga la suor

un empleat d’alguna companyia.


Mira el carrer, el doll del brollador

un jove basc que acompanya una tia.

Un empleat d’alguna companyia

veu un amic del club Natació.


Un jove basc que acompanya una tia

ha descobert un genoll de niló.

Veu un amic del club Natació

un aspirant a la teneduria.


Ha descobert un genoll de niló

la dama lleu que seu amb melangia.

Un aspirant a la teneduria

se sent torbat pel seu genoll rodó.


La dama lleu que seu amb melangia

no pensa en res; és buit el cap bufó.

Se sent torbat pel seu genoll rodó

el senyor calb. Ara ja baixaria.


No pensar en res, és buit el cap bufó.

Entre la gent que en un racó el premia,

el senyor calb (ara ja baixaria)

s’obre camí amb un soldat braó.


Entre la gent que un racó el premia,

amb molts batzacs i demanant perdó,

s’obre camí amb un sobtat braó.

El senyor calb ja baixa del tramvia.

Jordi Sarsanedas

La Rambla de les Flors, 1955



Margarida Aritzeta fa un comentari d’aquest poema de Jordi Sarsanedas que constitueix tot un trajecte intertextual. Així, el context de recepció se situa, d’una banda, en el marc del macrotext que configura el recull de l’obra de l’autor fins el 1989 (Fins a un cert punt) i, de l’altra banda, en el poema com a intertext o punt de confluència de textos anteriors de Salvat-Papasseit, Carner i Baudelaire.


Més enllà de les múltiples lectures i de l’anàlisi de l’estructura mètricosemàntica o de la figuració del poema, m’atrapa la fotografia – o, potser, la filmació – d’una realitat que, segons com es miri, es va esvair fa temps o té i tindrà plena vigència mentre existeixin ciutats com Barcelona o París. Em refereixo a la Barcelona dels tramvies, a la multiculturalitat que no anava més enllà del Midi francès, a la dona com a subjecte passiu, a les mitges de nilon com a símbol de modernitat o al Ciceró que s’ensenyava a les escoles. I em refereixo, també, a la mirada urbana; que és col·lectiva i individual; que conflueix a través d’angles diversos en un espai compartit; que recull l’anonimat i la proximitat física incòmoda; que està carregada de presses, de silenci i de desig; i on els somnis, que continuen rodant com una pilota de futbol, encara poden estar closos i a l'aguait en el pensament d'un noi caravermell de pagesia.

1 comentari:

Estranger ha dit...

Bufa, quin text tant bonic, com m´ha agradat. Salvant distàncies de temps i personatges, potser serien pensaments semblants als que podem trobar en un vagó de tren avui en dia.