Tramvia
Un senyor calb ha pujat al tramvia.
El cobrador remuga una cançó.
Uns minyonets aprenen la lliçó.
Drets, sotragats, llegint amb energia.
El cobrador remuga una cançó
en bon francès amb accent del Migdia.
Drets, sotragats, llegint amb energia,
els escolars espatllen Ciceró.
En bon francès amb accent del Migdia
une demoiselle demana Mataró.
Els escolars espatllen Ciceró
pensant en gols de nova fantasia.
Une demoiselle demana Mataró.
El dependent d’una camiseria
pensant en gols de nova fantasia
es veu ja ric, nimbat de campió.
El dependent d’una carnisseria
ha desplegat un nítid mocador.
Es veu ja ric, nimbat de campió,
caravermell, un noi de pagesia.
Ha desplegat un nítid mocador
un senyor vell amb aires d’elegia.
Caravermell, un noi de pagesia
amb gest discret s’eixuga la suor.
Un senyor vell, amb aires d’elegia,
mira el carrer, el doll del brollador.
Amb gest discret s’eixuga la suor
un empleat d’alguna companyia.
Mira el carrer, el doll del brollador
un jove basc que acompanya una tia.
Un empleat d’alguna companyia
veu un amic del club Natació.
Un jove basc que acompanya una tia
ha descobert un genoll de niló.
Veu un amic del club Natació
un aspirant a la teneduria.
Ha descobert un genoll de niló
la dama lleu que seu amb melangia.
Un aspirant a la teneduria
se sent torbat pel seu genoll rodó.
La dama lleu que seu amb melangia
no pensa en res; és buit el cap bufó.
Se sent torbat pel seu genoll rodó
el senyor calb. Ara ja baixaria.
No pensar en res, és buit el cap bufó.
Entre la gent que en un racó el premia,
el senyor calb (ara ja baixaria)
s’obre camí amb un soldat braó.
Entre la gent que un racó el premia,
amb molts batzacs i demanant perdó,
s’obre camí amb un sobtat braó.
El senyor calb ja baixa del tramvia.
La Rambla de les Flors, 1955
Margarida Aritzeta fa un comentari d’aquest poema de Jordi Sarsanedas que constitueix tot un trajecte intertextual. Així, el context de recepció se situa, d’una banda, en el marc del macrotext que configura el recull de l’obra de l’autor fins el 1989 (Fins a un cert punt) i, de l’altra banda, en el poema com a intertext o punt de confluència de textos anteriors de Salvat-Papasseit, Carner i Baudelaire.
Més enllà de les múltiples lectures i de l’anàlisi de l’estructura mètricosemàntica o de la figuració del poema, m’atrapa la fotografia – o, potser, la filmació – d’una realitat que, segons com es miri, es va esvair fa temps o té i tindrà plena vigència mentre existeixin ciutats com Barcelona o París. Em refereixo a la Barcelona dels tramvies, a la multiculturalitat que no anava més enllà del Midi francès, a la dona com a subjecte passiu, a les mitges de nilon com a símbol de modernitat o al Ciceró que s’ensenyava a les escoles. I em refereixo, també, a la mirada urbana; que és col·lectiva i individual; que conflueix a través d’angles diversos en un espai compartit; que recull l’anonimat i la proximitat física incòmoda; que està carregada de presses, de silenci i de desig; i on els somnis, que continuen rodant com una pilota de futbol, encara poden estar closos i a l'aguait en el pensament d'un noi caravermell de pagesia.
Entrades
1 comentari:
Bufa, quin text tant bonic, com m´ha agradat. Salvant distàncies de temps i personatges, potser serien pensaments semblants als que podem trobar en un vagó de tren avui en dia.
Publica un comentari a l'entrada