Uff...

Quan arriba al primer semàfor, el del bar dels paletes, la Marta visualitza el llit fet, la clau del gas tancada i la tassa bruta perfectament col·locada al rentaplats. «Uff...» No, no s’ha oblidat de res. Quan arriba al segon semàfor, el del pàrquing de camions, allarga la mà, palpa el seient del copilot i topa amb la carmanyola. «Uff...» Sí, hi és. Quan arriba al tercer semàfor, el de la fleca, es mira les botes enllustrades i la faldilla vermellosa que tant li agrada, es toca les arracades i els cabells, i fa una llambregada ràpida al retrovisor. «Uff...» Tot lliga. I no, no fa ulleres. Però quan arriba al quart semàfor, l’últim, la Marta obre la bossa de mà per comprovar que hi porta el bitlleter i les claus del pis, i tot i que troba de seguida totes dues coses no fa «Uff...» sinó que es queda ben parada. Ha agafat la bossa negra i no pas la marron! La Marta s’acaba d’adonar que la bossa negra amb les sabates de color beix clar canta, canta molt, i que per força l'haurà de dur a la reunió de les nou, que és a l'altre edifici, i que allà hi serà en Gerard Martín. «Merda!»

Els cinc minuts de conducció que li queden se’ls passa remugant. Apaga la ràdio just abans de la tertúlia. Gira el revolt de l’oficina un pèl massa de pressa. I quan finalment aparca pensa que avui, quan s’ha mirat al mirall, s’ha vist guapa, i que només s’havia d’haver fixat en el color de la bossa, res, uns deu segons, i tot hagués estat perfecte. «Merda!». Ara, l’angoixa ha donat pas a l’enuig. Un enuig gros, gairebé immens, i a la vegada, ho sap, un enuig ridícul. Per això, quan baixa del cotxe i un noi amb una moto li pispa la bossa, d’entrada triga a reaccionar.

Per això i perquè tot plegat passa molt ràpid, potser en uns pocs segons. El noi la veu, alenteix la marxa, s’acosta al cotxe, inclina la moto i li estira la bossa sense fer cas de la carmanyola que porta a l’altra mà. I ja està! Amb prou feines li ha vist la cara. Després, els passos. Uns passos ferms. I la veu. Una veu viril, molt modulada, una veu que ja coneix.

− Què estàs bé? El malparit!... Ha vingut de deu segons que no l’enxampo... Llàstima.... Però de debò que estàs bé? Se’t veu una mica blanca.... Vine, et convido a esmorzar i després anem a fer la denúncia... I per la reunió no et preocupis, eh?

En Gerard Martín, nerviós, atent, cansat, atractiu amb ganes, no para de mirar-se-la mentre parla. La Marta, els ulls com dues taronges, sense bossa i amb la carmanyola, s’eixuga amb el palmell de la mà que li queda lliure dues gotes de suor que li regalimen pel front. I comença la conversa – una conversa llarga – amb un gran «Uff...».

o

o

Foto: Flickr (FASHION HANDBAGS AND ACCESORIES)