Una vegada més
he escanyat el temps
a base d’històries impossibles.
Les tenyeixo, les rento i les pentino
amb una destresa freda
que fa temps que no m’espanta.
Misteriosament mesella
m’entesto a no deixar de somiar mai,
com si el vent no tingués prou força
per esbullar els cabells i les mentides.
El món, ben pensat,
no és res més que això,
un gran collage fet de fotos belles
que s’esquincen.
I a mi m’agraden més les capses
que els regals.
o
o
o
Foto: Flickr (Denis Collette...!)
Entrades
8 comentaris:
A la veu poètica li agrada més la forma de les coses que el seu contingut, allò que caracteritza la poesia en últim terme. Misteriosament, com ho fan els versos generalment, de manera que el vent de la vida no pot amb la força dels seus poemes, "les mentides" de les metàfores.
Que m'agrada la teva poesia, ja ho saps!
Preciosa poesia; poesia que ens permet no deixar de somiar mai. I, a més, en Margarit!
Preciós, el poema! I aquest final…
Molt bonic, m'agrada no deixar de somiar mai i també molt les fotos belles que s'esquincen.
Una abraçada.
Helena, m'ha encantat la teva interpretació: la poesia és, ben cert, la forma i el no voler deixar de somiar mai. Què faríem sense els somnis?
Completament d'acord amb Teresa.
He trobat una història escanyada
que el vent ha fet fora
d’una capsa de regal.
Era una història com la meva,
també amagada
en una capsa de regal.
La va cosir amb fil i agulla,
la mare a les nits,
vora el foc de la llar,
a prop d’una capsa de regal.
Alguna cosida entre traus al cap,
hi afegia de la meva collita,
tot dins de la capsa de regal.
Amb el temps una família,
una casa i un treball,
s’anava omplint la capsa de regal.
Ara ja gran,
me n’adono que el regal,
és la vida que m’ajuda
a dur la capsa de regal.
Hola
Sóc un blogaire que rebuscant per aquí m'he topat amb el teu blog, i m,hi he quedat una estona.
No sé que tenen els teus poemes però m'agraden.Serà ña sensibilitat que transmeten?
Per això m'he posat com a seguidor del teu blog.
Et seguiré llegint
Publica un comentari a l'entrada